Fora de lloc

Un relat de: sensecor

Les converses últimament flueixen tranquil·lament, entre mascares per la meva part per no deixar que descobreixin el meu verdader estat per així dir-ho, però de vegades em sorgeix la curiositat de saber com em veuen els altres.
Ahir va ser un d'aquests dies. Darrere una màscara optimista darrere la pantalla s'amagava un jove insegur i solitari, algú que volia una mica de estima i saber com es reflexava en els altres. Entre suposades riures i bromes vaig deixar caure la pregunta de com em veien. Ell amb paraules sinceres i amb poques idees em va dir: "Ets estrany".
La idea em va donar voltes i voltes, es que si, soc estrany, era el primer cop que algú m'ho deia, soc tan estrany en el sentit de la meva forma de ser es imprescindible, que veig la vida de manera diferent, però a pesar de tot cerco la forma de que a qui jo estimo i els que m'importen siguin feliços i estiguin bé sense importar que passi a la meva vida, m'agrada estar sempre allà per donar la mà a qui ho necessiti.
Potser últimament m'he convertit encara mes en estrany, es que la vida m'ha ensenyat a grans cops per així dir-ho que res es fàcil, que viure es una constant prova que hem de superar dia rere dia amb esforç i paciència. Em venen a la ment els meus moments de debilitat, els períodes tancat a l'habitació entre quatre parets perquè no era capaç de veure lo bonica que es la vida, les vegades que m'he caigut perquè m'han trencat el cor o els meus somnis, aquells dies que no volia seguir endavant.
Es simple, em sento fora de lloc en aquests moments, em rodejo de gent que no es capaç de demostrar o donar una paraula de estima i em fa falta, la meitat de la meva vida està molt bé, però hi ha una part de mi que es sent abandonat, quantes vegades he pensat el que donaria per una abraçada d'un amic o una carícia o un simplement estic aquí, però els amics han marxat, i aquí només quedo jo, sol assegut esperant que la vida torni a somriure amb nostàlgia.

Comentaris

  • Gràcies[Ofensiu]
    sensecor | 19-08-2007 | Valoració: 10

    per comentar

  • hilderoy | 03-08-2007 | Valoració: 10

    potser simplement el que passa és que estàs tan tancat en tu mateix que no veus res. No veus amics, no veus el dia que passa per davant teu.
    Has de recordar els moments de lucidesa en que veies que la vida és bonica, llavors si que recordaràs que "aquella persona" estava disposat a ser amic teu.
    Es pot pensar que estàs trist, et sents insegur i que no ets feliç, però que això no t'encegui, segur que hi ha algú que està al teu costat.
    T'ho dic per experiència =)

l´Autor

Foto de perfil de sensecor

sensecor

150 Relats

160 Comentaris

191500 Lectures

Valoració de l'autor: 9.51

Biografia:
Vaig néixer el 15 de novembre de 1989 a Granollers (aprop de Barcelona). Als dos anys vaig anar-me'n a viure a un poblet perdut per Tarragona i vaig passar allà tota la meva infància. Als 12 o 13 anys vaig tornar cap a el poble del qual vaig pirar quan tenia dos anys i mira aquí estic.

Passo tots el caps de setmana a Barcelona. Que si de festa per aquí, que si fer una volta, que si anar de compres...en fi m'encanta la ciutat de Bcn.

Tinc una personalitat que hem caracteritza molt ja que no em tallo gens a l'hora de dir les coses i no em tallo amb la gent que no conec. Hem considero molt alegre i diuen que sóc molt simpàtic.