Fletxa en l'arc del cos en les mans dels joncs del jardí sota l'ombra dels racons en la molsa del llençols pels ocells dels teus ulls.

Destil·lant el licor del teu cos que s'escapa
de les meves paraules de força i d'entrega,
jardí zodiacal de llençols de faç blanca,
congost ple de molsa que em crida i desespera,
esdevens el camí indecís de les mans.
Envejant a la fletxa que és dins l'arc de pedra
el teu front es va omplint de mancances i d'anys.

Com els rocs en les fones dels dits que em devoren,
com l'ànsia sense límit de l'ocell en l'avenc,
aquest atzur profund se m'empassa la fe
en l'hora dels fatics que ombrius em contorben.
I em dono vinclant-me com els joncs de l'edèn.

La set dels tresors que et poblen tots els racons
que veig en la recta d'un perpetu horitzó
m'ofega de goig quan sóc l'ombra del teus ulls.

Que caigui el món avui i ara que ja sóc tu.