Estança de la desesperança

Per què no dir els mots quan la llàgrima s'atansa
als ulls i als peus, i l'aigua dels meus dits
s'escorre entre paraules de desesperança?
Hi ha arrels que no es veuen si no hi ha oblits.

Per què he de descriure de la pell la mudança
que em du, passa rere passa, als zenits
del desencís, i l'ànima ja no em descansa,
perduda entre les boires dels sentits?

Així tremolo quan les cames, en venjança,
m'alcen de terra en un últim ardit.
La música m'esborra, començo la dansa
i el meu cap resta mut, esbalaït.

I de la soledat se'n fa una trasmudança.

Giravolto amb el món, eixorivit.