FAR WEST

No em deixaré atrapar. Abans d’entrar a cal barber miro a banda i banda del carrer. Res sospitós. Miro cap dins per sobre del rètol pintat al vidre, hi ha dos homes. La seva pinta no em fa sospitar. Entro. Saludo mentre penjo el barret. El barber es gira i em saluda amb cop de cap mentre segueix afaitant el client. Acaba i crida a un dels homes, que s’asseu i demana que li tallin els cabells. Arriba l’ajudant del barber que es posa la feina amb l’altre client. Ha entrat un home gran, quasi vell, que no m’ha fet cap mena de cas. Aquest no va per mi.

El barber ha enllestit la tallada de cabells i l’home s’aixeca de la cadira i paga. Ja em toca ami. Amb un gest amb el cap, és gasiu fins i tot amb les paraules, m’indica que passi a seure a la cadira. M’embolica amb aquell drap que és com un pitet immens que em tapa tot el cos fins els genolls i me’l lliga al clatell. Ara començo a estar indefens, d’esquena a l’home, amb poca visió del carrer i el barber rondant-me.

―Com ha de ser això? ―em diu.
―Curt. ―La meva resposta és breu. He d’estar alerta.

Sense que es noti, a poc a poc, agafo el revòlver i pel mirall vaig seguint els moviments del barber, la quietud de l’home que espera i els que passen pel carrer. Si algú es vol aprofitar pensant-se que bado, va llest.

Però és difícil mantenir l’atenció amb intensitat tanta estona i no m’adono que ha desfet el nus que lliga el pitet i d’una revolada me’l treu fent-lo voleiar. Quedo al descobert amb el revòlver a la mà. El barber, pel mirall, s’adona de la meva prevenció i amb una rialla tot alçant les mans crida: ”No disparis, no disparis”. Tots es posen a riure.

Avergonyit, m’alço de la cadira i vaig posant-me a la butxaca el revòlver de plàstic de color blau cel que m’han regalat per fer deu anys. Pago les quatre pessetes, agafo la gorra del penja-robes i me’n vaig corrents amb les galtes pintades de vermell. Quan soc al carrer ni busco el cavall, tot se n’ha anat en orris.