Fallen

Existeixen els àngels? Si existeixen, van vestits de blanc i tenen aquelles ales que semblen de cotó fluix? Són, com alguna teoria sobre ells explica, missatgers de les divinitats? O, són éssers difunts que tenien un currículum de vida impecable?

Fa poc, vaig llegir una altre teoria sobre els àngels relacionada amb el principi de la vida, la qual em va agradar molt i si més no, la vaig trobar força curiosa.
Deia que els homes som àngels caiguts. En un principi viatjàvem amb la comitiva dels Déus per veure la bellesa en estat pur. Erem guiats per un carro amb dos cavalls: un de bo, i un altre de mesquí. Durant el trajecte hi havia un lluita entre els dos, que podia fer caure al genet. En algun moment el nostre carro ha bolcat, sinó no seriem aquí. Al caure, en hem trencat les ales.
Qui va poder arribar a veure la bellesa en si, cada cop que ara veu una cosa bella, es sent excitat, torbat. Això passa especialment quan es contempla a una persona que posseeix aquesta bellesa. L'observador es trasbalsa i el cos no li respon. No sap per què li passa tot això, però la raó es que està començant a recordar tot allò que un dia -quan volava amb els déus- va aconseguir veure. En aquests casos, és el que ara els humans anomenem Amor.

Aquestes teories i moltes d'altres que existeixen sobre els àngels, poden arribar a ser una mica difícils de creure...
En canvi, jo crec profundament, en un altre tipus de àngels. Uns àngels, que no van vestits de blanc, no tenen ales, no se si mai han vist la bellesa en estat pur o si els envia algun Déu...Però per mi, son àngels.

Son persones, que en el moment en què la teva vida no té cap mena de sentit, apareixen, t'ajuden, i de sobte...quan tot està arreglat, desapareixen altre vegada...
Jo em dic Miriam,i crec firmament en això, per la meva pròpia experiència.

Hi ha moments en la vida, que et vols adormir, com en els contes de fades, i despertar-te al cap de molts anys sense recordar res del que ha passat primer, o desitges tornar a néixer, però poder canviar tantes i tantes coses del passat..

De petita, jo era un noia ben normal, un noia que tenia companys d'escola amb qui jugava i compartia aquelles hores tan divertides de classe.
A mesura que em vaig anar fent més gran, els companys van anar disminuint, ja no hi jugava amb ells, ni compartia hores divertides, sinó que fèiem treballs plegats i preníem apunts del que un mestre ens anava explicant.
La relació amb ells es va anar endurint cada cop més i més...fins a sentir-me totalment sola.
Al arribar a batxillerat, ja va ser horrible. Amb prou feines parlava amb ells, em limitava a viure de mi i per mi.
Us preguntareu: però deus tenir una família que t'estima i et suporta, no? Bé, a casa era una altre historia, encara que tampoc massa diferent. Em sentia sola igual. Els meus pares sempre han sigut ben liberals, sempre m'han deixat fer el que volgués. Si no he anat mai a cap discoteca, o de festa amb els amics, no és pas qüestió de permís patern...sinó d'amics. Diguéssim que ells no notaven que alguna cosa no anava bé, que no em sentia bé, que no vivia bé...
Igual que la relació amb els companys, també em refereixo amb els "alguna cosa més que companys".

Fins als 20 anys, no he tingut cap xicot Si això ho llegeix algú adult pensarà: ui! Si te'n quedaven d'anys per tenir-ne!
Però des del meu punt de vist a l'edat que tinc no és tan senzill. I menys quan al sortir de l'institut veus els xicots de les teves companyes esperant-les...
Recordo un cop, que vaig intentar quedar amb un noi de la meva classe. Llavors devia tenir uns 14 o 15 anys. Va ser la única vegada que vaig estar amb un noi a soles...i la veritat, va ser un desastre. Ell intentava buscar excuses per marxar...i jo no sabia veure que ell no hi estava a gust allà.

Va arribar el últim any d'institut, segon de batxillerat, però estava tan capficada en tot el que m'envoltava que no vaig pensar en els estudis, ni en el que em jugava aquell any. Així que, va arribar el dia de les avaluacions, hi havia de repetir aquell curs.
Em vaig donar per inútil en els estudis, i vaig decidir posar-me a treballar.
Aquella temporada, vaig començar a xatejar per internet. Era tota la meva vida social. Si no em preguntaven res, jo no parlava amb ningú. Em vaig tancar cada cop més.
Arribava el cap de setmana, i la única diferència que hi trobava amb al resta dels dies era que tenia tarifa plana per navegar tot el dia.
En el meu lloc de treball...era la més jove d'allà, i s'aprofitaven bastant del poc criteri que tenia. No m'agradava pas treballar allà, però alguna cosa havia de fer....

Una nit, estava al xat habitual on es reuneix tota la gent de la meva cuitat, Palafrugell. Tenia oberts els xats privats amb els usuaris de sempre, gent a qui no coneixia, i estava segura que no arribaria a conèixer mai ja que la majoria eren de fora de Palafrugell.
De sobte, algú amb el sobrenom de "Fallen", em va obrir un xat privat.
Vaig començar a parla amb ell. Es deia Roger, era més gran que jo, uns tres anys, però tenia gustos molt semblants als meus. També era de Palafrugell.
Li vaig agafar molta confiança i al cap d'uns dies ja li havia explicat totes les meves penes i desgràcies.

Ell, només feia que donar-me ànims. Intentava fer-me veure totes les coses bones de la vida, però jo, seguia capficada en que la meva, no valia res.
Quedàvem cada dia per xatejar una estona. Si algun dels dos no podia connectar-se, ens escrivíem correus electrònics... No podia estar un dia sense llegir allò que solia dir-me sempre: Keep the faith! (guarda l'esperança).
Cada dia em sentia una mica millor perquè, tot i que el meu voltant seguia igual, tenia una il·lusió, en Roger. Em llevava amb ganes de que ja fos el vespre per arribar a casa i per poder xatejar amb ell...
I segurament ara us estareu preguntant: però si també era de Palafrugell, per què no quedàveu?

Doncs, be... Jo tenia ganes de veure'l amb persona, de saber quina cara tenia aquell cor que m'ajudava, i vam quedar més d'un dia...sense arribar a conèixer-nos mai. Per què? Perquè cada cop passava algun accident que m'obligava a anul·lar la cita. Primer, pensava que era mala sort...després, que tantes casualitats no eren possibles.
Gràcies als seus consells, vaig conèixer nova gent amb qui sortir els caps de setmana, gent amb qui confiar.

Amb un d'ells, una noia que es diu Rosa, li vaig explicar que havia passat, com havia
conegut aquell noi meravellós, com era jo abans i com havia canviat la meva vida desde llavors... Ella, no ho va dubtar ni un moment, i em va dir estava enamorada.
Jo vaig pensar que potser tenia raó, doncs el que sentia pel Roger, no ho havia sentit mai per ningú. I jo mai havia estat enamorada.
Vaig continuar parlant amb ell, però sense dir-li res dels meus sentiments.

Al cap d'un temps, i també gràcies a la seva ajuda, vaig ser capaç de deixar la feina, i tornar a estudiar. Em veia amb forces per fer la carrera que sempre havia volgut fer, i per acabar batxillerat, aquella assignatura pendent, que portava clavada al cor com una espina més.
Xatejàvem com a bons amics, però jo ja no necessitava les seves paraules, ni la seva ajuda moral per seguir endavant. L'únic que necessitava era saber que podia comptar amb ell quan volgués.

Un dia, després de quatre mesos d'aquesta "ciber-relació", no es va connectar. Em va estranyar molt, ja que no m'havia fallat mai fins llavors. Vaig imaginar-me que tindria alguna excusa molt bona, i vaig esperar a l'endemà. Però l'endemà tampoc es va connectar. Ni l'altre. Ni una setmana després...
Com boja, vaig començar a buscar-lo utilitzant totes les dades que tenia d'ell...
Vaig decidir anar a casa seva. Estava molt nerviosa, però vaig gosar a trucar. Un home vell, amb una barba blanca, va sortir a rebre'm.

Vaig demanar pel Roger, per els seus pares... i aquell home em va respondre que feia cosa d'una setmana que s'havien vengut la casa, que només havien viscut allà quatre mesos, i que ell n'era el nou propietari. Decebuda, vaig demanar-li si sabia on havien anat, i l'home ho va negar.

Vaig buscar per tot arreu, per tota la ciutat, ho vaig preguntar a tothom, vaig mirar els nous habitatges en venda de Palafrugell i dels voltants...i res, no quedava rastre d'ell per enlloc.

Havia desaparegut de la meva vida com si res, però deixant-me destrossada de nou.
Llavors jo no ho entenia. Per què m'havia volgut ajudar si ara era ell qui em feia mal?

El dia que vaig decidir parar de buscar, vaig agafar el tren i vaig anar a Calella, al port.
Era un lloc que sempre m'havia agradat, on l'olor del mar t'ajudava a pensar i el silenci et relaxava. Amés, a aquella hora, el cel ja era estrellat i es podia contemplar amb tranquil·litat.

Vaig estirar-me sobre el terra mig humit del port mirat fixament al cel i preguntant-me per què tot havia de tornar anar malament... En aquell precís instant, una estrella fugaç creuà el cel.

Per mi va ser com un senyal del Roger, un senyal que em va fer recapacitar el que acabava de dir:<< tot havia de tornar a anar malament>>... Però no era pas cert. Tenia amics, estudiava el que m'agradava, i havia descobert que era el amor....
Gràcies a ell, la meva vida havia tornat a valer la pena. Ja no em sentia desgraciada, ni inútil...
Ara, continuo tenint bons amics, estudio la carrera que sempre havia volgut, i tot i que el Roger sempre estarà en el meu cor, com tots els primers amors, estic sortint amb un altre noi. Ho tinc tot per ser feliç.

Tot això gràcies a aquell dia tan normal, que es va convertir e el més important de la meva vida. Aquell dia que mentre xatejava per internet, algú desconegut em va obrir un xat. Algú anomenat "Fallen", que em català vol dir "caigut"...i ja tenia raó ja, per mi ell va ser un àngel caigut del cel.