Fa uns anys, vaig plantar uns bulbs de narcisos al jardí

La major part del temps resten amagats sota terra, i quan ja m'oblido que hi són, arriba la primavera i llavors esclaten. Dels bulbs en broten unes fulles d'un verd difícil de definir, que a mi em semblen d'una tonalitat tirant a glauca. Mentrestant, saps que aviat arribarà la cosa més esperada, la preciosa flor, d'una forma i groc únics. Però de bellesa efímera, que a poc a poc s'anirà esvaint, arribant el dia en què ja no li quedarà res del que havia estat. Llavors li haurà arribat el seu final, i la tallaré perquè no desmereixi el conjunt.

Tan normal que em sembla tallar aquests narcisos, m'he adonat dels paral·lelismes que podem imaginar amb la vida de les persones i com la societat promociona la bellesa i la joventut, amagant, sempre que pot, la vellesa.

Aquests esdeveniments que van passant davant dels meus ulls, no són els únics. Sota terra els bulbs es dividiran i brotaran la propera primavera, i llavors serà quan els ulls podran gaudir d'un nombre encara més gran de narcisos. Uns narcisos, que quan admiro, em transporten a un dels mites més coneguts de la mitologia grega.

La natura és bella i la bellesa de naturalesa efímera.

Iona