Extrany monòleg

Em vaig quedar uns moments parada davant la porta de l’habitació de la meva néta.
Vaig respirar a fons. Després vaig obrir i vaig entrar.
-Hola Maria, bon dia bonica! I tant que és un bon dia avui, oi? No res menys que el del teu aniversari, per molts anys! En fas vuit, oi? quasi en tens tants com jo. Que sí, dona, que jo també en tinc vuit... més un zero que ja saps que no val res. Mira t’he portat un regal: un llibre, t’agrada llegir? I més que t’agradarà! A mi m’encanta i espero transmetre’t aquesta afició. N’he llegit tants jo de llibres! És clar, amb tants anys com tinc! Espero que t’agradi aquest que t’he portat, el podrem comentar juntes algun dia, si vols. Tracta d’una nena com tu, potser t’hi veuràs reflectida... o potser no. No ho sabràs fins que l’hagis llegit. Jo no sabria pas dir-te quin dels que he llegit m’ha agradat més, ja saps que em falla la memòria... és clar que...també m’agrada escriure, saps? M’agrada presentar-me a concursos i algun premi sí que he guanyat. Que per què et dic això? Doncs perquè, ben mirat, tot i tants llibres llegits i tants autors admirats, em penso que el llibre de la meva vida és un que vaig escriure jo. Què, sorpresa? Sí, sí, ja fa uns quants anys, i és inèdit. Saps què vol dir inèdit? Mira, és un dels avantatges de llegir, que sempre s’aprenen paraules noves. Vol dir que no s’ha editat, que no s’ha mogut de casa, vaja! Diuen que el primer llibre sempre és autobiogràfic, o sigui que més que ser “el llibre de la meva vida”, d’aquest en podríem dir “la meva vida en un llibre”. Encara que el meu llibret, sí que en té una mica de biografia, però també té força inventiva . Sempre m’ha agradat més la ficció que la història. Poder posar-hi imaginació, crear... Es titula : “De l’amor i de la mort”. Tu ja saps que és l’amor, oi que m’estimes, ni que sigui una miqueta? I oi que estimes molt al pare i a la mare i saps que tots t’estimem a tu? Doncs això i molt més, que ja aniràs descobrint, és l’amor. Quant a la mort...recordo que un dia, quan eres més petita em vas preguntar:-Àvia, tu quan et moriràs?- Perquè, és clar, ja sóc velleta jo i algun dia m’arribarà el torn. Llavors es trobaran a casa meva, molts i molts escrits i molts i molts llibres, entre ells, aquest del que et parlo i com que espero que llavors ja siguis força més gran, el podràs llegir i entendre. El vaig escriure uns anys després de la mort del teu avi Pau, que tu no has conegut mai. Potser t’agradarà perquè hi trobaràs referències de tota la família, però no tot és cert, eh? No és allò que en diuen un diari, no,vol ser una novel•leta. Hauràs de saber distingir què hi ha de veritat i què de ficció. La ficció novel•lística podríem dir que és una forma “legal” de dir mentides. Pots dir p.e. que un mateix, com a protagonista, és home o dona, guapo o lleig. Així que si un dia tens a les mans el “meu” llibre, jutja’l com a novel•la, no pas com a història familiar, encara que hi reconeguis coses, d’acord? Així és més divertit, no creus? Saps, n’hi ha tants de llibres a casa! Costa més de trobar-n’hi un de determinat que en una de les biblioteques públiques. Saps per què? Doncs perquè allà tenen fitxes de cada un i estan ordenats cadascun al lloc que els correspon. Et recomano que ho facis tu també, això. Si vols, començarem a fer la fitxa del que avui t’he portat. Jo no ho vaig començar a fer quan tocava i ara la feinada que em representaria, m’espanta. Els dec tant als llibres! M’han ensenyat, m’han divertit, m’han fet viure tota mena d’aventures, m’han fet descobrir països... estimo les paraules que contenen els llibres i que em poden explicar tantes coses, que me les poden fer viure ( o reviure), que em poden emocionar, intrigar, fer somniar... Mira, provem-ho: crit, foscor, fum, corredisses. Què et suggereix, això? I ara: cants, claror, sol, rialles. Segur que se´t poden acudir dues classes de contes a partir d’aquestes paraules. Un dia ho hem de provar, totes dues juntes, d’acord? Ja sé que t’estic donant “la pallissa” amb tanta xerrameca, però mira, com que aquí no tinc cap llibre a mà per poder llegir, ni l’ordinador a l’abast per poder escriure...Ui, ara que he mencionat l’ordinador, això sí que t’agrada a tu, oi? tant o més que els llibres a mi, és clar, és cosa de diferents generacions, però no són incompatibles ambdues coses, eh? Què va! Què va! Ai mira, allò que et deia de la meva memòria que falla, qui ho diu que ara no tinc cap llibre a mà? I el que t’he portat, què? És per tu, perquè el llegeixis tu, però si et sembla te’l començo jo, com quan eres petita, a veure si et faig venir ganes de continuar-lo. Em faria tanta il•lusió sentir-te’l llegir en veu alta! Tanta, tanta! Ja saps, capricis d’àvia...
Ai! Me n’haig d’anar, però em sap tan de greu deixar-te, no voldria separar-me mai de tu, encara que estiguis tan calladeta...potser t’estic adormint... ai!... no, no ploro, no, què va! què va! Adéu preciosa, fins demà!
.............................................................................................................................................
Benvolguts lectors, imagineu que aquest monòleg aberrant, dispers, incoherent, el feia al costat del llit de la meva néta, que estava en coma com a conseqüència d’un accident de cotxe. Per consell facultatiu calia parlar-li. De qualsevol cosa, perquè sentís una veu familiar. Què li podia dir un dia i un altre dia? Parlar i parlar, parlar per no callar, per no quedar muda de pena i de por...
La història del llibre mencionat ... en realitat és un més de tants relats com he escrit, el més llarg, això sí. El que em va induir a parlar-n´hi va ser el títol: “De l’amor i de la mort”. S’avenia tant amb la situació en què ens trobàvem! Tota la família plena d’amor, per transmetre a la nena la força per lluitar per poder sortir amb èxit de l’amenaça de la mort. És això el que volia que entengués.
L’Àvia