estiu...

Em vas agafar de la mà i em vas portar fins a la cala. Estirats sobre la sorra fina, miràvem les estrelles, disfrutant de la ultima nit d'estiu que podíem estar junts. L'ultima...l'ultima en la qual podíem parlar cara a cara sense que la tecnologia s'interposés. L'ultima vegada que podíem tocar-nos...
Llavors et vas apropar més a mi i quasi be a cau d'orella em vas dir:
-T'estimo
Jo, instintivament,i per no començar a plorar davant teu, vaig dir-te:
-N'em a l'aigua?- amb un petit somriure als llavis- ara es quan millors estar.
Ens varem treure la roba i junts, quasi be tocar-nos,varem ficar-nos. L'aigua estava calenta igual que la pell morena del teu cos. Poc a poc varem mullar-nos sencers, tu amb una mirada de complicitat, vas agafar-me de la mà i poc a poc, amb l'altre, em vas retirar els cabells de la cara acaronant-me-la. Mirant-te fixament als ulls et vaig dir:
-mai et podré oblidaré, sempre estaràs al meu cap. Espero que altre estiu puguem retrobar-nos per poder tornar a viure la petita historia d'amor d'aquest estiu.
- saps que mai ningú podrà substituir el teu amor, mai ningú aconseguirà enamorar-me sota les estrelles, com ho vas fer tu...
Amb aquelles petites paraules i perquè no continues, ja que una petita llàgrima havia aconseguit sortir del seu amagatall i relliscar sobre la meva galta, vaig apropar els meus llavis als teus, i et vaig fer un peto molt dolç. Els teus llavis sabien a mel, estaves acalorat i el cor t'anava molt ràpid. Vaig separar-me de tu i vaig poder observa com els teus ulls brillaven més que la lluna i totes les constel·lacions, com si aquell petó hagués fet que tots els teus sentiments volguessin aparèixer en els teus ulls verds. Sota les estrelles, varem donar-nos tot l'amor que els dos sentíem. Ens fèiem uns petons petits, humits, però molt tendres. Varem estar tota la nit a la platja, estirats a la sorra abraçats i mirant la pluja d'estels. Demanàvem als estels que mai res ens separes, que volíem estar junts per sempre més, que mai, cap dels dos trobés altre persona. Allà, ens varem adormir. A l'endemà al matí la petita llum que el sol desprenia ens va despertar. Poc a poc es feia de dia i es començava a escoltar el típic soroll matiner de la gent que anava a treballa. Nosaltres, absents a tot allò, veiem que l'hora de marxa cada vegada era més propera, però no volíem separar-nos, no volíem recordar-nos en la distancia per sempre més, nomes érem dos adolescents que s'estimaven i que, encara que ens manquessin les idees clares, la idea de estimar-nos si que ho era i alguna cosa ens deia que res en podria separar...