L'insuportable

No et suporto, passo per davant teu i em fixo en tots els detalls, en tots el racons d'aquella silueta desdibuixada. Aquella que cada vegada que miro, més em repugna, més m'hi fixo. Com m'agradaria que no existissis, només per poder superar-ho, per no preocupar-me, per superar la meva malaltia. Tot tu ets un reflexe, oh maleït. Tu que sempre estàs allà, remarcant-me el meu cos, obligant-me a parar-me, tocar-me, mirar-me, comparar-me, martiritzar-me... tu, que ets impossible de trobar. Tu que a cada racó de la casa hi ets, és que mai desapareixeràs? No fas més que atabalar-me, que no aconsegueixes altra cosa que inflar la meva malaltia, assumida, sí, però no superada, ni de bon tros. Ningú està d'acord amb la teoria del meu cos, ningú em veu com em fas veure tu, ningú...
Tothom s'espanta i es preocupa i, per si de cas no han sentit be, em pregunten:
-anorèxia? Ja deia jo que estaves més prima...-
I, en part, per culpa teva. Tu, que em crides, que soc incapaç de tapar-te per no fixar-me, tu, maleït mirall...