Una vida, una historia…

Perquè s'acaba l'amor? L'amor...una cosa massa complicada per estudiar-la. He fracassat masses vegades en ell. He vist com gent que més estimo plorava per l'amor. Aquell noi tan fantàstic que, quan s'ha cansat d'ella, la deixat sense donar-li raons sinceres, sinó un: es que...ja no t'estimo! Jo també ho he dit, dos cops potser? Després, m'he penedit, molts cops he estat apunt de suplicar que em dones una oportunitat. Però resistia, per que sempre hi ha alguna cosa que et diu que ho superaràs , que continuïs sense ell...
La persona que més estimo, l'hi van fer mal. L'hi han fet mal. El seu fràgil cor, se'l van fer miques. Jo tenia por. Por de que no ho superes, que no sortís endavant, que es quedes estancada, com l'aigua d'un riu, quan es troba amb un munt de pedres. Ella intenta saltar-lo, però no pot, necessita l'ajuda de més aigua que li doni força i confiança. Jo soc com aquella massa d'aigua forta. Vaig intentar donar-li tota la meva confiança. Durant molt de temps, vaig morir per què ella es recuperes, saltés el mur de pedres i continues el seu camí. Encara no se si ho vaig aconseguir. Potser no ho a superat, potser encara té al més remot indret del seu cor, l'amor que sentia per aquell noi. No ho se. No m'atreveixo a preguntar-li. Perquè? Ni tan sols jo ho se, però se que si ho faig, la resposta no m'agradarà. Potser es aquesta la raó.
Ella i jo, estem en distintes situacions. A ella la deixen, jo, els deixo. Quan la veig tan moixa, penso que soc una desgraciada. També està així la persona a la que jo he deixat?
El dia que el seu fràgil cor es va fer miques i va caure a terra en forma de llàgrimes, jo el vaig recollir, entre els meus braços, abraçant-la. Desde llavors, jo tinc petits trossos del seu cor amagats en una caixeta anomenada amistat. I cada dia que passa, cada vegada que parla d'aquell noi, li reconstrueixo un bocí del cor. No se si ho faig be, no se si l'ajudo molt o poc, no se si el seu cor ja està sencer...però si se que cada vegada que el recordi, plorarà. No pels moments infeliços, per que es massa llesta i el seu cervell els a eliminat, si no per els moments més feliços, les abraçades, els petons dolços, la primera mirada...
Només dir que l'amor es una cosa que s'acaba, que el primer amor es una vida, una historia que mai se'ns oblidarà, però que no perdura per sempre, s'acaba consumint en el temps, però en la memòria sempre perdura. Potser, per ella, aquest a sigui el seu primer amor, però l'hi queden molts altres per viure, molt més intensos...
Però en la meva petita caixa anomenada amistat, sempre quedarà un petit trosset del seu cor, un bocí que vull conserva per recorda sempre que, el meu amor per ella, mai es consumirà.