ESTIU BLAU

ESTIU BLAU

A les nou en punt, l'àvia sortia al pati, ens donava els bons dies, caminava mansament fins a la seva cadira, deixava la safata amb l'esmorzar sobre la tauleta de fusta, seia i balbotejava unes paraules realment indesxifrables. Li donava un bon xarrup al te vermell, tancava els ulls, es quedava una bona estona quieta, es menjava les galetes amb mel, recollia la safata, entrava a casa i tocava una estoneta el piano. Així cada dia.
Un dia abans de tornar a Barcelona, li ho vaig preguntar al pare:
—Papa, que és el que diu l'àvia?
—Diu: canta'm a l'orella, amic.
Vaig estar durant un temps preguntant-li de tot. Em va dir que ho feia diverses vegades al dia. Mentre esmorzava, després de dutxar-se, prenent el cafè descafeïnat de després del dinar, abans d'anar-se'n de passeig amb les amigues, en tornar, abans de ficar-se al llit. Pel que deia el pare, ho repetia incansablement; l'escoltessin o no. A estones amb un to més dolç i d'altres amb un de més exigent, però sempre d'una forma molt visceral.
Ningú de la família sabia perquè ho deia això. Tots interpretaven coses diferents: la mare deia que era l'edat, el pare que trobava a faltar a l'avi i els oncles que era normal parlar en veu alta. Però, a dir veritat, cap d'aquestes explicacions m'acabaven de fer el pes del tot. Encara que, francament, aquest estiu l'àvia no havia parlat molt amb mi, no s'hauria tornat...?

Em vaig despertar l'endemà. El rellotge anunciava que eren dos quarts de nou i havíem quedat d'anar-nos-en a les nou i deu com a màxim. Vaig embotir tota la roba dins la motxilla, em vaig posar els pantalons a empentes i rodolons, vaig anar a la cuina, vaig agafar un grapat de galetes i vaig sortir al pati esperant al moment en què l'àvia fes acte de presència. No vaig poder menjar ni una sola d'aquelles tristes galetes.
L'àvia va sortir i va imitar la seva rutina. Estava disposat a espiar-la per veure-la de més a prop. Em vaig posar rere d'un mur en el qual s'entreteixia el gegantesc gessamí que m'amagava de l'àvia. La tenia allà, a no més de dos metres; només ens dividia un espès mur d'olor estiu. Es va asseure i va deixar fugir aquelles paraules entre els seus llavis:
—Canta'm a l'orella, amic...
Es va quedar uns segons amb els ulls tancats. No va passar res. Els va obrir.
—Amic? On estàs? —va dir amb la mà dreta en el pit.
Després d'un fugaç silenci, que a mi em va semblar com tot un estiu, va reemplaçar aquest gest de confusió per un posat picaresc, i va xiuxiuejar cap a dins seu una frase, ara sí, indesxifrable. Va obrir el flascó de la mel, es va posar una goteta al dit índex i se'l va fer passejar suaument pel perfil de l'orella. D'entre els pètals d'una flor del gessamí, va brollar un mosquit. L'àvia va tancar els ulls un altre cop, va estendre els braços al sol i es va arraulir en la cadira. El mosquit es va quedar una estona zigzaguejant al voltant de l'orella de l'àvia. L'àvia de tant en tant i amb una veu íntima, li reconeixia una preciosa melodia, però, d'altres vegades, li retreia haver-se equivocat en una nota que no entrava en l'escala.
Em vaig ajupir. Vaig enganxar l'esquena al mur. Em vaig fregar els ulls amb les dues mans. Vaig lliscar fins a la porta amagant-me entre els diferents arbustos que habitaven el pati. Vaig entrar a la casa; els meus pares ja estaven llestos. Vaig agafar la motxilla sense deixar anar paraula, ens vàrem acomiadar de l'àvia davant la porta, em vaig ficar al cotxe i vam marxar.
Em va costar uns anys assimilar-ho, però al final ho vaig comprendre. L'àvia era així; estava bojament enamorada de l'estiu.

PETITA PROSA D'ACOMIADAMENT

L'estiu és una estació de records salats, d'amor entre els gessamins, és una estació d'aventures d'olor a pins i de moltes més coses. És el moment en què alguns se'n van a voltar pel món i uns altres es queden per revisitar (o visitar per primer cop) i conèixer millor el territori propi. Però, en qualsevol cas, l'estiu és un viatge. Un viatge en què un es dirigeix cap a l'interior de si mateix i -si té l'oportunitat- potser cap al cor d'una altra persona, un viatge en què un es fa i es desfà per tornar-se a refer, és aquell navegar en el que un es descobreix i, si té sort, potser també es troba. Tot això i molt més, és l'estiu.