Cercador
ESTÍMUL
Un relat de: Ravegal- Compartir:
Després de rentar els plats se’n va al cove de la roba bruta i fa la tria per la maquinada que farà ara. Escorcolla minuciosament totes les butxaques, no fos cas que “blanquegés” diners. De la butxaca de la camisa d’ell en treu un bitllet de metro i un paper. Encuriosida el desplega i el llegeix: Hotel Iris. Arrufa les celles i amb la mosca al nas continua llegint: Carretera de Bordons s/nº; Data d’entrada 20/04/2022; Data de sortida 20/04/2022. Amb el paper en una mà i amb l’altra agafant-se la barbeta intenta fer memòria. «És el dia que no va venir a sopar perquè tenia una reunió que es va allargar fins després de sopar» pensa, «aquest tio me la fot». La mosca que li havia pujat al nas ara és una ratapinyada dins del pit.
Han sopat en silenci, com la majoria de dies. Quan ell comença a xarrupar el cafè li deixa anar:
—Per què em vas dir que no venies a sopar, l’altre dia?
—Tenia reunió a la feina, vam picar quatre coses al bar de sota i vam tronar a pujar per rematar-la —va respondre mentre pensava a què devia venir, la pregunta.
—Estàs segur que vau sopar al bar de sota? La Míriam també?
—Si, és clar, tots. I la Míriam també, fa de secretària. A què ve aquest interrogatori?
Ella desplega el paper i el fa lliscar fins deixar-lo al costat de la tassa de cafè.
—He trobat això a la teva camisa. No sóc ximple. Tu me la fots.
Ell fa veure que llegeix el tiquet mentre el seu cap intenta trobar una excusa.
—Vols fer favor de mirar-me! —diu ella amb to imperatiu mentre dues llàgrimes deixen de tremolar a les parpelles i llisquen galtes avall.
Ell alça el cap a poc a poc fins que queda encarat amb ella, però amb la mirada boirosa.
—Jo esperant a casa que el senyor arribi mentre ell es rebolca amb la secretària. Ara què faràs? Em deixaràs? —Ell no respon, però nega amb el cap— Ets tan malvat que t’agradarà veure’m avergonyida? Formarà part de l’enlluernament? Sí, corre, deixa’m i ves-te’n amb ella i passa-t’ho bé.
Amb veu fluixa i tornant a amagar la mirada respon:
—No pot ser, sense tu, no seria el mateix.
Han sopat en silenci, com la majoria de dies. Quan ell comença a xarrupar el cafè li deixa anar:
—Per què em vas dir que no venies a sopar, l’altre dia?
—Tenia reunió a la feina, vam picar quatre coses al bar de sota i vam tronar a pujar per rematar-la —va respondre mentre pensava a què devia venir, la pregunta.
—Estàs segur que vau sopar al bar de sota? La Míriam també?
—Si, és clar, tots. I la Míriam també, fa de secretària. A què ve aquest interrogatori?
Ella desplega el paper i el fa lliscar fins deixar-lo al costat de la tassa de cafè.
—He trobat això a la teva camisa. No sóc ximple. Tu me la fots.
Ell fa veure que llegeix el tiquet mentre el seu cap intenta trobar una excusa.
—Vols fer favor de mirar-me! —diu ella amb to imperatiu mentre dues llàgrimes deixen de tremolar a les parpelles i llisquen galtes avall.
Ell alça el cap a poc a poc fins que queda encarat amb ella, però amb la mirada boirosa.
—Jo esperant a casa que el senyor arribi mentre ell es rebolca amb la secretària. Ara què faràs? Em deixaràs? —Ell no respon, però nega amb el cap— Ets tan malvat que t’agradarà veure’m avergonyida? Formarà part de l’enlluernament? Sí, corre, deixa’m i ves-te’n amb ella i passa-t’ho bé.
Amb veu fluixa i tornant a amagar la mirada respon:
—No pot ser, sense tu, no seria el mateix.