Estic trista perquè vull

Estic trista perquè vull. Això t'he dit i t'has quedat de pedra amb la meva resposta i m'has mirat d'aquella manera que conec tan bé i que tan poc m'agrada. No t'esperaves la meva contesta. Ho sé però és que n'estic tipa. Sembla que només t'agrado quan estic contenta i feliç i si a més em ve de gust fer allò que tu proposes, millor que millor. Però si no tinc ganes de res i no sé que tinc, tenim un problema.
No entens que tot és negre? No veus que no puc tirar endavant, que voldria dormir i no despertar-me? No veus que per més que ho intento no puc sortir d'aquest passadís estret i fosc en que s'ha convertit la meva vida? Provo de trobar una sortida, una escletxa, per petita que sigui, que em regali una mica d’oxigen i m’ajudi a respirar, però no en sóc capaç. Les meves neurones donen voltes i més voltes perseguint il•lusions i esperances que no aconsegueixen atrapar i que s'escolen com la sorra fina entre els dits de la meva mà.
Voldria, com vols que t'ho digui, deixar de ser. Buscar un lloc tranquil, acollidor i mirar d'improvisar una bandera blanca en senyal, no de pau, sinó de rendició. Voldria no patir però sobretot deixar de tenir por de patir. Em costa tant aixecar-me el matí i fer veure que tot rutlla, em costa tant dissimular la pena quan et sento arribar i sé que em trobaré amb els teus ulls inquisidors. La misèria em vesteix per dintre i provar d’il•lusionar-me per qualsevol fotesa és una tasca massa feixuga per a mi. Deixar de ser aquest esser que em fa fàstic, això és el que voldria! I d'una punyetera vegada deixar de patir. Tinc la impressió que aquesta que pateix és una altra que m'ha pres el lloc, que s'ha instal•lat en mi com una ocupa que no he convidat i que no sóc jo.
Sortir del clot, això és la salvació, això és el que vull. I sé que arribarà quan menys m'ho esperi, d'una manera subtil i discreta com sol arribar allò més preuat. Ho sé, però avui no em demanis que rigui, avui no. No intentis animar-me. Avui encara no. Demà. Demà serà un altre dia.