Recordo quan

Recordo quan m’ estimaves. Recordo aquells matins d’ hivern dins del llit al costat de la finestra. Recordo aquella caixa plena de còmics antics, herència de la meva germana, que cada cop que emmalaltia tu anaves a buscar a baix al soterrani. Deixaves la caixa vella al meu costat i a mi m’ encantava remenar en aquelles velles històries tantes vegades rellegides.
Recordo també aquella modista del carrer Soledat que tan sovint anàvem a veure. Aquell abric vermell amb capa, el vestit de vellut blau amb puntes blanques, el conjunt de shorts amb armilla de botons daurats...Em feies anar molt a la moda: Botes de pell comprades al Corte Inglés, pantalons de pana, colors i estampats originals.
Recordo els regals esplèndids dels Reis i també pel meu sant, el dinar amb tota la família. Els pastissos d’ aniversari a l’ octubre. Les espelmes i els desitjos guardats en secret perquè es fessin realitat.
¿Quan va ser que vas deixar d’ estimar-me? ¿Quan va ser que vas decidir que ja havies fet el que et tocava o que jo ja era prou gran per espavilar-me sola?
Els meus regals et van deixar d’ agradar. ¿Perquè els amagaves i no lluïen mai al bell mig del menjador o a la sala?
Avui has dit el meu nom: Laura. T’ he anat a veure a la residència i has dit el meu nom. De manera inesperada però decidida, m’ ha semblat que sabies el que deies. M’ he emocionat.