El somni d’una nit d’hivern

Primavera de 1937. El portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola compareix a la televisió per fer públic un comunicat. Sí ja sé que no n’hi havia de televisors llavors però què voleu? És un somni! De totes maneres si això us ha semblat fort espereu a veure el que ve ara. El comunicat més o menys venia a dir això:
“L’Església com a portadora del missatge d’Amor i Llibertat de Jesús condemna de manera clara i contundent el cop d’estat del passat 18 de juliol. Condemnem amb la mateixa contundència la crema d’esglésies i els crims comesos contra sacerdots, creients en general i empresaris per part d’elements radicals del bàndol republicà”.
No contenta amb això de l’Església també he somiat que els partits comunistes del país rebutjaven de manera dràstica tota ingerència política provinent de la Unió Soviètica. El govern es manté ferm i controla tots els elements radicals evitant així la execució d’actes criminals indiscriminats. Els partidaris de fer la revolució entenen que primer cal guanyar la guerra i els partits d’esquerres s’uneixen en nom dels ideals que comparteixen. L’esquerra unida? Això sí que és un somni i dels bons!
M’he despertat de cop i suant. M’aixeco i vaig a la cuina a beure un got d’aigua. Me'n torno al llit i provo de conciliar el son un altre cop i reprendre la història. Periodistes, càmeres, fotos, diaris...La premsa internacional dóna cobertura al conflicte de manera global amb corresponsals per tot arreu, no només a capitals com Barcelona o Madrid on el cop no va triomfar. A tots els pobles i ciutats on els franquistes van atemorir a la població també. Un cop superat el temor que el país es converteixi en un satèl•lit soviètic el paper de la opinió pública internacional es revela de vital importància per afavorir el suport aliat al Govern Republicà.
I sí, la república guanya la guerra. I no, no es converteix en una altra URSS. El meu somni continua, les nits d’hivern són llargues i què voleu que us digui, jo quan m’hi poso, m’hi poso. El somni comença amb un comunicat i acaba amb un altre, del president del govern, que va anar més o menys així:
“No hi ha vencedors ni vençuts. No hi haurà represàlies de cap mena. El que cal és posar-se a treballar per a millorar urgentment les condicions de vida de la classe treballadora, incrementar la inversió en ensenyament i en recerca. Anunciem la elaboració d’una constitució que permeti avançar i doni veu els ciutadans i ciutadanes no només cada quatre anys sinó cada cop que sigui necessari i que el poble així ho demani”.
I m’he despertat i he posat la radio i he sentit una coneguda política manifestar que el seu partit és perseguit a Catalunya. He apagat l’aparell i he tornat al llit a continuar amb el meu somni que francament, m’agrada molt més.