Esther

No queda res del que era, Terra extingida,
mar de marbre eixut i emboirat,
el temps es convertí en foc sufocant,
i un vent de dalt t’erosionà la medul·la.

L’eco d’un eclipsi embelleix els estels selectes
que brillen, elevats, al bell mig del màgic empiri,
l’harmonia de tots ells t’envolta i t’entendreix,
Esther, engolida per la immensitat dels astres.

En aquesta terra esmorteïda i exhaurida,
supervivència, la paraula que emana del teu endins
com l’aigua dessecada, com l’oxigen que et falta,
com la mescla orgànica dels elements suprimits.

Esther, èxode constant, emigrares per la Via Làctia,
cercant una nova esperança com aigua viva,
una nova llar galàctica on arrelar la vida
un nou món d’esperits errants.

Malgrat un enyor els cabells t’enreda,
estesa sobre la llum estel·lar
explores l’extens exterior de l’espai
buscant un altre ecosistema d’espècies…

Un estossec et despertà de l’espant
i pensares estirada sobre l’estora
l’espina clavada que tens de fa estona
com encobrir la teva estimada terra d’enemics.

I amb la mà oberta, exigència exemplar:
on la natura no et doni més del que necessitis,
estalviant els seus recursos, sostenibilitat
i un encís d’emocions ensucrades i exuberants.