Esllavissar-se

Des que vaig sentir-la per primera vegada, me'n vaig enamorar: "esllavissar". Fixeu-vos com comença: un so sibilant s'esmuny entre les dents closes, lliscant pels llavis entreoberts; després la llengua s'afanya a acaronar el paladar, i tot seguit els llavis es tanquen un moment per formar una tímida oclusiva, que donarà pas a una nova essa, tan fricativa i sensual com la del principi, atorgant a la paraula una forma perfecta, circular.

El diccionari, amb l'austera severitat de la prosa enciclopèdica, ens informa lacònicament que "esllavissar-se" és "desprendre's i caure una massa de terra, de rocs, etc, d'un marge, d'un cingle, d'un mur, etc; ensulsiar-se". D'entrada, meravellem-nos amb la concordança màgica entre el significat de la paraula i la seva sonoritat: quan la pronunciem ja sembla que sentim la remor de la terra humida desprenent-se, la sorra lliscant muntanya avall, les pedretes que rodolen, esllavissant-se…

Però la definició matussera de més amunt no ens pot satisfer, de cap manera! Quina paraula més desaprofitada! Sortosament, els "etcèteres" tan desvergonyidament repetits, esperonen la imaginació, i mai li estarem prou agraïts al redactor de l'entrada -un filòleg mandrós o massa enfeinat- per haver fet ús d'aquest parell d'"etc", tot enllestint la feina amb un sinònim -"ensulsiar-se"- per camuflar la desídia i evitar les queixes, remugant "au, ja s'apanyaran!". Perquè un "etcètera" és una via lliure a la creativitat, als sentits figurats, i els poetes, sempre propensos a associacions insòlites -sovint tan suggestives com inexplicables- haurien d'aprofitar el filó: qui podrà evitar que escrivim que "la noia va esllavissar-se'm entre els braços"? (és clar que una noia no és una massa de terra -ni de rocs- però bé podem englobar-la dins dels "etc"). ¿I no podríem també dir "se li van esllavissar els sentits" per donar a entendre que algú s'ha desmaiat? (els sentits no són murs -ni cingles- però tinguem present el generós "etc" del nostre lingüista gandul). I, posats a derivar, no ens estranyaria sentir xiuxiuejar "esllavissa'm, amor meu" a algú que reclama una sofisticada pràctica eròtica (l'"esllavissada lúbrica", podríem dir-ne).

Perquè "esllavissar" és una paraula alhora voluptuosa i mandrosa: imagineu-la en els llavis lascius de la vostra actriu preferida abans del petó apassionat de rigor; i observeu a la mateixa actriu, encara estesa al llit després d'una nit de disbauxa, com la pronuncia, allargant molt les esses i confonent la "a" final amb un gran badall.

I fins aquí les llicències poètiques. Apagueu l'embafadora música ambiental que ara agafarem la lupa de l'investigador per rastrejar els orígens. Etimològicament és una paraula apassionant amb una història bicentenària: prové del llatí "labes" que vol dir "caiguda, esllavissada", que deriva de "labi" (caure, relliscar). A partir d'aquí, l'arbre genealògic creix i es diversifica en moltes branques i branquillons. Així doncs, que els esllavissaments i els allaus siguin cosins germans no ens ha d'estranyar (un allau, en definitiva, no és més que neu que s'esllavissa). Però més sorprenent resulta saber que el temps, en esllavissar-se, va crear "lapses"; que la patacada que pot causar una relliscada inoportuna -o una esllavissada- provoca els "col·lapses"; que quan algú s'equivoca, és a dir quan "cau" en un error, té un "lapsus". Meravelles de les etimologies: del mateix barret, el mag ha tret totes aquestes paraules que comparteixen un mateix origen i que són d'ús habitual.

Sembla ser que l'existència de la nostra paraula està documentada fa més de dos-cents anys (el 1777 per ser precisos) i que Verdaguer ja va fer servir "esllavissada" pels volts de 1900. Recordo molt bé la primera vegada que la vaig sentir: jo acabava d'enviar un fax i la noia que l'havia rebut em trucava per telèfon per informar-me, amoïnada, que li havia arribat "tot esllavissat". Vaig patir un enamorament fulminant (de la paraula, no de la noia).