Escapar (Sencer, pel concurs)

Un relat de: diesi

Ja passen deu minuts de l'hora acordada i d'aquí a cinc passarà el tren. I si no vens? I si te n'has penedit en l'últim instant? I si els teus pares s'han adonat que t'escapaves de casa? I si algú t'ha vist? Començo a preocupar-me de debò. M'agradaria trucar-te, però vam quedar que no agafaríem els mòbils, per què no ens puguin localitzar tan fàcilment. No se m'acut res més que esperar.
- Perdó pel retard... - intentes disculpar-te.
- Ja m'ho diràs després, té el bitllet, corre! - dic mentre anem cap a l'andana. Per fi pugem al vagó, m'assec al costat de la finestra i tu t'asseus al meu costat. Estem gairebé sols: només uns seients més enllà hi ha una dona d'uns quaranta anys que llegeix un llibre i a l'altra banda dos nois africans que subjecten les seves respectives bicicletes. El tren arranca. M'agafes la mà i et somric. Havia desitjat tant aquest moment...

Mica en mica ens allunyem de la nostra ciutat. Deixo la bossa al seient que hi ha davant meu i tu fas el mateix.
- Què has agafat? - et pregunto per treure un tema. La veritat és que no sé què dir-te, ara que estem tan sols.
- Doncs... Roba, menjar, un llibre i tots els diners que he pogut agafar de casa. I tu?
- Molta roba, pocs diners, una manta, perquè passarem fred... una llibreta i un bolígraf, per no deixar d'escriure; un entrepà de pernil, aigua, galetes, un ganivet, xiclets i... crec que ja està. Per cert, en vols un? - t'ofereixo un xiclet i l'acceptes. - quin llibre és?
- Un de poesies que he trobat per casa... No sé qui és l'autor... és tan vell que la portada està trencada. - rius. - Un ganivet? Quina por...
Quan el tren s'atura a la següent estació, ens quedem completament sols. Miro per la finestra mentre penso en tot el que vindrà ara... Això que estem fent ens portarà masses problemes, ja m'ho veig a venir... Segurament la policia ens trobarà d'aquí a poc i, sinó, passarem gana i fred... Aguantarem gaire temps? Realment val la pena?
- Tot anirà bé - intentes fer-me somriure. Deus haver notat que estava preocupada.
- T'estimo - menteixo de forma molt sincera.
No sé com ho has fet però amb un moviment ràpid has aconseguit que recolzi el cap a la teva espatlla, com fem sempre. M'acaricies els cabells i jo t'agafo la mà. Miro el teu rellotge abans de tancar els ulls. Són gairebé tres quarts de nou.
- Desperta'm quan haguem de fer el transbord.
- No, et deixaré aquí, si et sembla.


- Hel·lena... ja hi som - faig veure que dormia. Ens aixequem i agafem les bosses. Baixem del tren i busquem un banc que estigui buit.
- Ara el tren que hem d'agafar no passa fins d'aquí a mitja hora. Què vols fer? Mengem alguna cosa? - em preguntes, després de mirar l'horari dels trens, que duus a la butxaca de la jaqueta. Avui t'has posat el jersei que m'agrada.
- Avui t'has posat el jersei que m'agrada - et somric.
- Ja ho sé, per això me l'he posat. - em fas un petó. Feia tant de temps que no me'n feies cap que ja no recordava el que es sentia. - tu també portes el jersei que m'agrada.
- Això t'agrada? - ric - Gràcies.
- És que m'agraden tots. - i em fas un altre petó, aquest cop més intens i més llarg que l'altre.
- Mengem? - dic mentre trec l'entrepà de la motxilla, una mica cansada de tants petons. - Vaig a comprar una llimonada i la compartim?
- Millor una Coca-cola si no et fa res... - suggereixes.
- Sí, millor. - vaig a comprar a la màquina que hi ha a la porta de l'estació, abans però, aprofito per anar al lavabo. Tanco la porta.

Em miro al mirall i no puc evitar plorar. Però què estic fent? M'he tornat boja? No calia que ens escapéssim... Ja veuràs quan ens trobi la policia. A hores d'ara ja deu estar buscant-nos.
Em rento la cara, dibuixo un somriure massa fals i torno a la màquina. Agafo la llauna i vaig cap al banc on ens hem assegut.
- Tot bé? - em preguntes amb mig entrepà a la boca. Espero que no te n'adonis que he plorat.
- Sí, és que no portava monedes i he hagut de demanar canvi. - m'excuso mentre m'assec al teu costat i trec l'entrepà de pernil de la motxilla i disposo a menjar-me'l. No tinc gens de gana, però me'l menjo: qui sap el que pot passar en les pròximes hores i quan de temps passarà abans que pugui menjar alguna cosa.

Un parell de trens passen abans no arriba el nostre. Ja és completament fosc i fa fred quan pugem al vagó. Tampoc va gaire ple. Són les deu passades.

- Creus que ja se n'hauran adonat? Els pares, vull dir. - em preguntes. Només faltava que comencessis el tema dels pares.
- Suposo que sí... Ja fa estona que hauria de ser a casa, si tot anés normal.
- Què passarà quan ens trobi la policia? - què passa? Comences a preocupar-te?
- Potser no ens troba.
- Tan m'és... mentre els dos tinguem clar que ens estimem, confiaré en que no ens trobaran mai.
- Sí, mentre ho tinguem clar... - dic sense mirar-te a la cara. Què m'està passant? Començo a penedir-me del que, al principi, em va semblar una bona idea? - però algun dia haurem de tornar...
- Ja vols tornar? - em preguntes preocupat. No puc respondre't. Em decideixo per dir el que vols sentir.
- T'estimo - torno a mentir. I tu em tornes a besar. I aquest petó em fa adonar que realment tu m'estimes. No et mereixes que et menteixi, però, potser sí que t'estimo... llavors si realment t'estimo, dient-te que vull marxar ara i tot el que vindria després, potser m'equivoco, per tant, millor que esperi a estar-ne segura, per no fer-nos mal.
- Doncs així alegra la cara, que sembla que estiguis trista.
- El que passa és que, no sé, se'm fa estrany... Últimament tot va tan ràpid que gairebé no me n'he adonat que ja estem al tren, escapant-nos.
- Ja, jo em sento igual, però no pateixis, estem els dos junts, per fi. Hel·lena, em sents? Estem junts! - intentes fer-me riure un altre cop i un altre cop em veig forçada a somriure amb desgana. "Jo em sento igual..." has dit. Espero que no.

El tren s'atura per últim cop. Final del trajecte. Hem arribat el màxim de lluny que podíem arribar en el tren de rodalies, segons tu. Sortim per la porta d'una estació desconeguda. Davant nostre mil carrers encreuats entre els llums blancs de les faroles d'un poble on mai havíem estat. Darrere nostre quilòmetres de records barrejats en la foscor d'una disputa sense sentit. Caminem sense anar a cap lloc, sense saber on anem. Caminem carregats amb motxilles plenes de preocupacions i coses inútils que ens faran servei. Caminem i caminem i de sobte t'atures davant d'un hostal.
- Entrem? - entrem.
Rere el mostrador ens rep una dona mig adormida que ens dóna les claus d'una habitació. Sembla una mica sorpresa per la nostra edat i les nostres pintes, però no ens fa cap pregunta.

Pugem les escales, per sort no són gaires, i entrem a l'habitació. Dos llits separats per una tauleta de nit. Un petit balcó que ofereix unes magnífiques vistes a una paret de maó vermell coberta de pintades que intento llegir per distreure'm, inútilment. També hi ha un parell de cadires i un armari gros de fusta corcada, a l'habitació.
- Mira! Aquí hi ha el lavabo! - crides com si no n'haguessis vist mai cap i et tanques a dins. Espero uns segons i surts. - era una urgència.
Deixo la motxilla al terra i salto sobre el llit que hi ha a la banda dreta, el que està més a prop de la "terrassa".
- No és un hotel de cinc estrelles, però no està gens malament. - dic estirada al llit i mirant el sostre, ple de taques groguenques d'humitat.
- Qualsevol racó del món m'està bé mentre siguis amb mi. - dius mentre t'incorpores a sobre meu, amb per fer-me un petó. Un altre petó... No tinc temps de dir-te res.
- Vaig a posar-me el pijama... - dic quan acabem.
- Has portat pijama? - preguntes sorprès.
- Esclar. T'he dit que portava molta roba. - agafo la bossa de plàstic i me l'emporto al lavabo. Em poso el pijama i em pentino una mica. Quan torno veig que has convertit els dos llits separats en un de matrimoni.
- Què has fet? - pregunto rient.
- És que no vull que passis por, aquesta nit. Véns a dormir?
Em tombo al llit, al teu costat. T'has ficat al llit amb la mateixa roba que portaves (encara sort que no te l'has tret). Apagues el llum i et tombes cap a mi. Ens quedem un moment només a uns mil·límetres l'un de l'altre, només et veig la cara pel clar de lluna que entra per la finestra.
- T'estimo - em murmures tan a prop dels llavis que gairebé sembla que ho hagi dit jo. Em giro i torno a mirar el sostre. En veure que no estic disposada a fer res, m'imites. - et passa res? Estàs molt rara.
- Només necessito dormir, demà estaré millor. - amb resignació et tombes intentant dissimular que estàs enfadat perquè t'he enfonsat totes les expectatives que tenies per aquest viatge. Et faig un petó com a mostra d'agraïment pel teu esforç en estimar-me, i també perquè et facis il·lusions per demà.

Sento que a fora plou i em desperto. Escoltant la remor que fan les gotes de pluja en repicar contra la barana de ferro del petit balconet de l'habitació, m'adono que no hi ets. Al lavabo tampoc hi ets. La teva motxilla tampoc hi és. Em vestiré i baixaré a recepció, però no tinc gaires esperances. En fi. L'aigua freda de l'aixeta em fa despertar del tot. No hi ets! Que fort. Com se suposa que m'haig de sentir, ara?

Vestida, mig pentinada i desperta, baixo les escales de dos en dos. La dona que ahir estava mig adormida, ara està adormida del tot. Torno a pujar a l'habitació. Faré el llit i tornaré a baixar. Sobre el coixí hi descobreixo un sobre que a l'interior hi guarda un paper escrit amb mala lletra. És una pàgina arrancada del meu bloc. Comença dient "Estimada Hel·lena", això em sona a ruptura. Somric maliciosament, no sé perquè, ningú em veu. La llegeixo per sobre, ràpidament. Has marxat perquè t'ho has repensat i has descobert que no m'estimes com pensaves. No sé si riure o plorar, tot plegat és massa irònic. Massa rebuscat com perquè ho hagis fet conscientment. Començo a odiar-te.

Agafo la bossa, la carta i les claus i baixo. La recepcionista, sembla que s'estigui burlan
t de mi, ara està desperta.
- Quant li dec? - pregunto, sense demanar explicacions.
- Oh! Res, el seu amic ho ha pagat abans de marxar.
- Quin detall... - sospiro. Què faig ara? On vaig? Torno a casa? Faig una ruta turística per aquest poble? Sense pensar, decideixo buscar una cabina telefònica. Si almenys tingués mòbil... Cada cop plou més fort.

Truco als meus pares. Quina llàstima, comuniquen... potser és que no he ficat els diners encara. Ho deixo córrer i corro en busca d'un refugi. Es posarien histèrics i el que menys falta em fa en aquests moments és que em renyin. Tota xopa, pregunto a la primera senyora de quaranta anys vestida de rosa, amb un barret a conjunt, els llavis pintats i que passeja un dàlmata que passa, on és l'estació. M'ho indica com pot i segueixo per on m'ha dit. En dos minuts estic comprant el bitllet de tornada. A veure si ho sabré fer...
De moment em sembla que he comprat el bitllet correctament, ara només falta que agafi el tren adequat. S'atura un tren i pregunto a un senyor si és aquest el tren que va cap a Barcelona. Em mira estranyat i em diu que no. Com si hagués dit el disbarat més gran del món... En fi. Està clar que no és el millor dia de la meva vida.

Espero un quart d'hora més i s'atura un altre tren. Aquest cop sí que és el meu. Pujo al primer vagó i m'assec al costat de la finestra, una senyora gran s'asseu davant meu. Em somriu i jo també la somric. El tren es posa en marxa. Obro la motxilla, trec tot el que tinc (excepte el ganivet, no vull espantar ningú) i enceto el paquet de galetes. Li ofereixo a la senyora i n'accepta una, tímidament. A la pròxima estació baixa. Guardo el paquet de galetes i em menjo un xiclet. Els vidres són entelats i el paisatge queda difuminat. Amb el dit repasso una gota que rellisca per fora. Escric "T'estimo" a la finestra, però ho esborro abans que algú ho pugui veure.

M'avorreixo... Si almenys hagués portat l'MP3... Si almenys m'haguessis donat el llibre de poesia... Si almenys et tingués a tu... Merda. No puc evitar plorar. M'eixugo les llàgrimes abans que algú ho pugui veure. Intento dormir inútilment, només tanco els ulls per no veure la gent que entra i surt del tren. Encara queda molt viatge fins que jo hagi de baixar. Segueix plovent durant tot el trajecte. El xiclet perd el gust de seguida i n'agafo un altre. Un senyor s'asseu davant meu, però jo faig veure que no el veig. No tinc ganes de parlar amb ningú. Intento no pensar en el que passarà quan arribi a casa... Els meus pares deuen estar gairebé tan desesperats com jo. Alhora intento pensar què faré quan et vegi a l'escola. Què faries tu si jo t'hagués fet això? Tu em perdonaries.

Passat un segle d'avorriment, arribo a l'estació d'on ahir, a la mateixa hora vaig marxar. Baixo del tren sense gairebé adonar-me'n. Seria bonic que fossis a baix, esperant-me i dient-me que ho sents, que m'estimes. Però mai res és bonic. Me'n torno cap a casa sense saber perquè. El tren marxa passa i jo no el veig marxar. Segueix plovent, però ja no tant. El tren desapareix i al vidre de l'últim vagó hi ha escrit amb mala lletra "T'estimo", esborrat ràpidament abans que ningú ho pugui veure.

Comentaris

  • sucdetaronja | 08-07-2007 | Valoració: 10

    ja l'he llegit tot! ais, m'ha agradat molt. com diuen, frustrant. m'ha agradat molt lo de "El tren desapareix i al vidre de l'últim vagó hi ha escrit amb mala lletra "T'estimo", esborrat ràpidament abans que ningú ho pugui veure."

    per variar un poc, m'ha encantat.

  • Ostres! que frustrant![Ofensiu]
    llamp! | 11-05-2007 | Valoració: 9

    És un relat ric en descripcions i en detalls. Molt imaginatiu en conjunt i ben narrat. Està força ben traçat l'argument, la introducció, el nus, el desenllaç. Tot enfocat a ser una escapada frustrada amb el tren com a aparador i un poble desconegut amb gent molt rara. Felicitats!