Escapar (Capítol IV)

Sento que a fora plou i em desperto. Escoltant la remor que fan les gotes de pluja en repicar contra la barana de ferro del petit balconet de l'habitació, m'adono que no hi ets. Al lavabo tampoc hi ets. La teva motxilla tampoc hi és. Em vestiré i baixaré a recepció, però no tinc gaires esperances. En fi. L'aigua freda de l'aixeta em fa despertar del tot. No hi ets! Que fort. Com se suposa que m'haig de sentir, ara?

Vestida, mig pentinada i desperta, baixo les escales de dos en dos. La dona que ahir estava mig adormida, ara està adormida del tot. Torno a pujar a l'habitació. Faré el llit i tornaré a baixar. Sobre el coixí hi descobreixo un sobre que a l'interior hi guarda un paper escrit amb mala lletra. És una pàgina arrancada del meu bloc. Comença dient "Estimada Hel·lena", això em sona a ruptura. Somric maliciosament, no sé perquè, ningú em veu. La llegeixo per sobre, ràpidament. Has marxat perquè t'ho has repensat i has descobert que no m'estimes com pensaves. No sé si riure o plorar, tot plegat és massa irònic. Massa rebuscat com perquè ho hagis fet conscientment. Començo a odiar-te.

Agafo la bossa, la carta i les claus i baixo. La recepcionista, sembla que s'estigui burlant de mi, ara està desperta.
- Quant li dec? - pregunto, sense demanar explicacions.
- Oh! Res, el seu amic ho ha pagat abans de marxar.
- Quin detall... - sospiro. Què faig ara? On vaig? Torno a casa? Faig una ruta turística per aquest poble? Sense pensar, decideixo buscar una cabina telefònica. Si almenys tingués mòbil... Cada cop plou més fort.

Truco als meus pares. Quina llàstima, comuniquen... potser és que no he ficat els diners encara. Ho deixo córrer i corro en busca d'un refugi. Es posarien histèrics i el que menys falta em fa en aquests moments és que em renyin. Tota xopa, pregunto a la primera senyora de quaranta anys vestida de rosa, amb un barret a conjunt, els llavis pintats i que passeja un dàlmata que passa, on és l'estació. M'ho indica com pot i segueixo per on m'ha dit. En dos minuts estic comprant el bitllet de tornada. A veure si ho sabré fer...
De moment em sembla que he comprat el bitllet correctament, ara només falta que agafi el tren adequat. S'atura un tren i pregunto a un senyor si és aquest el tren que va cap a Barcelona. Em mira estranyat i em diu que no. Com si hagués dit el disbarat més gran del món... En fi. Està clar que no és el millor dia de la meva vida.

Espero un quart d'hora més i s'atura un altre tren. Aquest cop sí que és el meu. Pujo al primer vagó i m'assec al costat de la finestra, una senyora gran s'asseu davant meu. Em somriu i jo també la somric. El tren es posa en marxa. Obro la motxilla, trec tot el que tinc (excepte el ganivet, no vull espantar ningú) i enceto el paquet de galetes. Li ofereixo a la senyora i n'accepta una, tímidament. A la pròxima estació baixa. Guardo el paquet de galetes i em menjo un xiclet. Els vidres són entelats i el paisatge queda difuminat. Amb el dit repasso una gota que rellisca per fora. Escric "T'estimo" a la finestra, però ho esborro abans que algú ho pugui veure.

M'avorreixo... Si almenys hagués portat l'MP3... Si almenys m'haguessis donat el llibre de poesia... Si almenys et tingués a tu... Merda. No puc evitar plorar. M'eixugo les llàgrimes abans que algú ho pugui veure. Intento dormir inútilment, només tanco els ulls per no veure la gent que entra i surt del tren. Encara queda molt viatge fins que jo hagi de baixar. Segueix plovent durant tot el trajecte. El xiclet perd el gust de seguida i n'agafo un altre. Un senyor s'asseu davant meu, però jo faig veure que no el veig. No tinc ganes de parlar amb ningú. Intento no pensar en el que passarà quan arribi a casa... Els meus pares deuen estar gairebé tan desesperats com jo. Alhora intento pensar què faré quan et vegi a l'escola. Què faries tu si jo t'hagués fet això? Tu em perdonaries.

Passat un segle d'avorriment, arribo a l'estació d'on ahir, a la mateixa hora vaig marxar. Baixo del tren sense gairebé adonar-me'n. Seria bonic que fossis a baix, esperant-me i dient-me que ho sents, que m'estimes. Però mai res és bonic. Me'n torno cap a casa sense saber perquè. El tren marxa passa i jo no el veig marxar. Segueix plovent, però ja no tant. El tren desapareix i al vidre de l'últim vagó hi ha escrit amb mala lletra "T'estimo", però algú ho ha esborrat tan ràpidament que ningú ho ha pogut veure.