Esbós de pensament

El passat és un esbós
del que ara som:
Esbós del que serem.
Anem traçant cicatrius
sobre la fina pell
del temps
i només l'eternitat sap
per què segueix
el seu rumb.

El passat mai passa,
sempre el portem
a la mirada,
que cada cop
pesa més.
I, allà dins, totes les calors,
les presses, les clapes
d'estones oblidades.

A vegades, la soledat
s'inventa metàfores:
L'horitzó no ha arrencat
mai cap més enllà.
Tampoc els rellotges d'arena
tenen cap fuita,
ni les agulles
pateixen sobrepès,
ni, ara que estem a l'era digital,
els dígits s'han apoderat
de la nostra noció
del present.

No...
La soledat
és la nit
del cicle.


No us penseu mai
que el nostre cervell
pot albergar
cap tipus de saviesa
dins un cap
tan petit.
Els trossets de món
que hi encabim
són trossets
de la resposta.
com un collage
que dissimula
els nostres defectes.

Solem anhelar
conceptes abstractes,
-Seríem lliures sense saber
el que és la llibertat?-
I què són els conceptes abstractes?
Sinó un collage
que apaga llanternes
a l'obscuritat del nostre saber.

Omplim la vida
-Què és la vida?-
de dubtes metafísics
i trobem al cel
un mar de claus
i una sola porta.

I al final, tot el que importa,
és omplir de felicitat
tots aquells buits
que ens separen
d'aquells ulls
o d'aquell final.

-No sense abans omplir de mentides,
o de veritats,
o de cap de les dues coses,
el concepte de ser feliç,
i omplir el temps
d'aquest nou concepte-

Som un esbós del que serem
i la vida, un esbós d'esbossos,
i el temps...
Només l'eternitat sap
per què segueix
el seu rumb.