És tard.

Tots els de casa dormen, és tard. Fa uns deu minuts que tinc el mòbil a les mans, sé que tu encara ets despert, que podria trucar-te i amb un "t'estimo" que fos sincer ho arreglaria tot, però no em veig capaç. Abans t'he enviat un missatge però no el contestaràs, només era per dir-te que no em funciona Internet. És absurd confiar en que em perdonis, però més absurd és creure que quan senti la teva veu, podré dissimular que tremolo, que quan demà et vegi podré aguantar les ganes de plorar. No sé què fer.

Passen deu minuts més i em decideixo. Obro la tapa del telèfon i començo a marcar, sabent que no acabaré de fer-ho. Penjo abans de despenjar i llenço el mòbil amb ràbia contra l'escriptori. Que innocent vaig ser dissabte passat, quan ens acomiadàvem, ni se'm va passar pel cap que podria ser l'últim petó que em faries.

Si tingués un rellotge de sorra que funcionés li donaria la volta per tornar enrere i enterrar els meus errors. Aquest cop truco de veritat, quan me n'adono ja espero que contestis. Estic nerviosa i no podré parlar i dir-te que vull que tornis i que em perdonis i que tot torni a ser com abans, que ja no puc més... A l'altra banda ja has despenjat, però no dius res. Aquest silenci em mata. Et dic hola, que sóc jo (absurd, si no sóc jo, qui seré?) i segueixes callat. Interpreto que no vols escoltar-me. Merda, mai t'havia vist tan enfadat. Finalment preguntes que què vull i, previsiblement, ploro. "Què representa? Que hem tallat?" dic amb una veu lamentable. Segur que t'has espantat i no contestes. Durant uns segons que em semblen hores els dos restem callats, finalment penges. Vint-i-tres segons. Vint-i-tres segons d'etern silenci, això és l'únic que se m'acut?

Com representa que t'haig de mirar a la cara, a partir d'ara? Què representa que haig de fer? Evitar-te? Parlar-te com si res? Això últim és impossible.

Si em funcionés l'ordinador, al menys et podria enviar un correu amb aquest text.