Es santet de Sineu

Jo vaig tenir una àvia com molta gent no té. Sempre m'explicava històries. Era mallorquina, i naturalment, bona dona, amb qualitats antigues d'aquelles que avui ja no sols no es coneixen, sinó que em penso que ja han perdut el nom i tot.
Em contava els contes, sempre, a hora baixa, suposo que perquè havia acabat la feina, i com que ja no tenia res a fer, havia de rallar. Si no contava contes, no rallaria del que no entenia, sinó d'allò que ben sabia, perquè ho havia viscut o li havien explicat assegurant-li que era ben cert. Em feia seure al seu costat:
-Hala, idò, seu... i en silenci.
-Sí, s'àvia...
I em contà aquesta història:

Idó, fa uns anys, quan jo encara era una joveneta, en es poblet de sa vora des meu (es meu ja saps que era Sineu), hi va passar una cosa grossa. Mira si fou grossa sa cosa de Costitx -que aquest fou es poblet de sa vora des meu- que a tot es món es va sebre, i a tot el món se'n va parlar. Costitx tingué una santa, una santa que hi va néixer, hi va viure en santedat, i hi va morir a sa flor de sa vida.
-Sa santa va fer molts miracles, s'àvia?
-Només un, fiet, però n'hi hagué prou, que ja saps que amb un de segur, diu el papa que n'hi ha prou per anar al cel. Un de segur, i de gros... Va viure més d'un any sense menjar per aconseguir el cel!
-Que no hi estava bé a ca seva, que se'n volgué anar aviat cap al cel?
-Pentura no. Però per ventura sí. Jo no ho sé, fiet. Jo només sé lo que vaig veure, i lo que em van dir. Jo vaig veure sa santa, com tota sa gent dels pobles des voltant, quan tothom l'anava a veure a s'entrada de s'esglesieta d'es poble, a les sis de sa matinada, quan anava a missa, a combregar. Era quan ja tenia fama de santa, perquè semblava una ànima en pena que flotés sense trepitjar enterra, pell i os, amb uns ulls grossos dirigits enllà, no se sabia on, sense pipellatjar, amb un gaiato de pelegrí a sa mà dreta, amb el que s'ajudava a no caure... Tothom, es dia que jo hi era, es senyava en passar s'al.lota com si passés un sant de veres, d'aquells que es duen damunt baiardes es dies de ses processons.
-I per què?
-Perque ja feia més d'un any que no volia tastar res que no fos l'Hòstia Consagrada des matins, que només d'això vivia: de sa Comunió diària.
No pot ésser...
-Idó sí que era. I sa família la volia fer menjar però no podia, ni a les bones ni a les dolentes, que ho havien provat tot. I ni amb s'ajuda d'es metge de Ciutat, ni amb s'ajuda des seu capellà, la treien des seu encaparrament. No feia res més en tot lo dia que resar i resar agenollada a terra, a l'espona del seu llit, davant d'una imatge de la Mare de Déu que tenia damunt sa seva tauleta de nit. Fins que es va acabar... Dinou mesos va estar sense menjar res... A s'enterrament hi assistí tot es poble, ben segur que assistien a les exèquies d'una santa... sa Santa de Costitx, com ja li deien en vida.
-I això és tot, s'àvia?
-No. No és tot, naturalment. Que s'esdeveniment es va sebre per tot Mallorca , i a noltros, sa gent de Sineu, ens deien sa gent "de prop de Costitx", sa vila de sa santa, i si ens aturaven era per informar-se de tots els detalls que poguéssim saber de sa santedat de s'allota. i de sa seva vida i miracles, i de si a Sineu en tindriem qualcuna, de santa, algun dia...
I noltros, saps, els sineuencs, teníem es nostre orgull, i si ens aturaven ens recava que no ens preguntessin coses de sa nostra terra, ni dels nostres camps de conreu, ni dels nostres mercats de dimecres...
-És polit, Sineu, s'àvia?

-És es poble més polit que hi al món. Té una església que fa ombra a sa de Costitx. Té cinc-cents anys, més o manco. Sa més antiga es va cremar un dia pels nostres pecats, i la van reedificar dedicant-la a la Mare de Déu dels Àngels. Sineu té encara dempeus es palau que el rei en Jaume II es va fer edificar i que donà un dia a unes religioses perque el ben conservessin. Sineu té, també, l'església i es convent dels Mínims, i una Casa de la Vila preciosa...
Però no ha tingut mai cap santa, no es això?
- Això. I això féu pensar a ses autoritats de Sineu d'aquells temps. Que es van reunir per decidir fer una cosa que els pogués tornar a sa pròpia fama, no a sa fama manllevada per ser una vila de prop de Costitx. I van acordar atorgar un gran premi, del qual es parlés a tot Mallorca, un premi a s'allota més virtuosa del món, que sa virtut, es digueren, no és cosa que es dugui molt en els nostres temps.
Però, qui decidiria? O qui la proposaria?
Es capellà va ser es primer descartat, per allò que es diu secret de confessió. Es pensà en es metge, però ell declinà tota responsabilitat perquè els metges també eren una mica capellans, per allò dels secrets professionals. I es notari, que era qui donava fe de tot excepte de la virtut, tingué sa bona idea de proposar s'apotecari, que coneixia tot es poble, com a remeier que era de tothom, i era qui podia saber secrets més íntims, i aconsellar millor. I sa Comissió, reunida a s'efecte, ho acordà així. Però, sa cosa s'havia de fer bé, i d'això se n' encarregà es batle de Sineu, que per això era batle. I redactà un ban perque s'imprimís i es pengés per ses parets de ses cases de la vila, i un pregó perque el sentissin aquells que encara no sabien llegir, que eren molts, encara, en so temps aquell...
Es ban, o es pregó, venia a dir això: "En nombre del senyor alcalde se hase saber que esta mol noble vila de Sineu ha acordado premiar la virtut virgen com símbolo de grandesa, honestedat, enteresa, castedat, puresa, inosènsia, desència, continència, doncellesa e integridad, por lo cual instituye este Ayuntamiento un premio de mil escudos de plata, i un diploma de VIRTUT a la donsella de edad comprendida entre trece i diez y ocho años, de esta vila , que se meresca ser declarada la más virtuosa vírgen de las nunca habidas en este mundo, para honra i gloria propias i de esta noble vila de Sineu."
Idò, com que s'investigació havia estat encarregada a s'apotecari, aquest en parlà amb sa dona, que feia més d'apotecari que ell, ja que l'homo perdia es dia fent més lo que no havia de fer, a sa taverna, i amb els amigots, que complint ses obligacions des càrrec. I sa dona, complidora, volgué preparar una llista de ses allotes virtuoses de Sineu.

Bé. S'apotecària preparà sa seva llista. Que entregà a s'homo. En parlaren i discutiren. I arribaren a una conclusió: sa llista havia de passar en secret, de mà en mà, perque sa gent de bé de sa vila pogués opinar, per si algú trobés convenient afegir-hi un "aliquid obstat" i el capellà pogués posar finalment el "nihil obstat" a qualque al.lota de ses triades prèviament.
-Però , saps què passà?
-No, s'àvia. Què passà?
-Que totes ses al.lotes de sa llista trobaren un opositor, un "obstat" d'un o altre personatge d'entre sa gent de bé, amb coses tan esotèriques i incomprensibles com unes frases misterioses que no arribaven ni a frases. A na Cisqueta, que semblava una doneta exemplar, me li posaren una nota vergonyosa, referida a ses seves mans; a na Mariona, que era una nina com crec que mai n'hi hagut cap de més virtuosa, la qualificaren de "desmaiada circumstancialment" d'amagat, amb qualque homo, més d'una vegada; de na Catalina sa Bona, qualcú en digué "arraconada pel camp" en una ocasió en què la van veure amb un al.lot, tots dos sols, fent coses que eren dubtosament netes... I totes ses altres, totes totes, resultaven, al manco sospitoses d'una virtut debilitada.
I es va reunir sa Comissió per examinar es problema. I no hi trobaven solució. Fins que es notari donà fe d'una cosa notòriament certa: de que sa virtut no era simplement cosa de dones, sinó que podia també ser cosa d'homos. I que d'al.lots n'hi podia haver de virtuosos, si més no, un que tothom coneixia com en Cuca de Forat, per tímid i per retret, es fill de na Mundana, sa seva criada. Sa comissió va trobar bé els raonaments des notari, i es batle proclamà un altre ban, esmenant l'anterior, posant, on abans deia "la donsella": "la donsella o el donsell". I aquesta vegada s'apotecari tingué molt poca feina, perquè posant tan sols a sa seva nova llista es nom d'en Cuca de Forat, ja no calia seguir, perquè era sabut de tothom que aquell allot baixava sa vista en passar una dona, es capellà sabia que mai havia tocat femella, i que sa virtut, en una paraula, si existia, estava en aquella ànima senzilla, primitiva i pura.
Es poble , que ho arriba a saber tot quan es prou petit, s'assabentà prest de que s'acord de nomenar es Sant de Sineu, o es Santet, com ja li deien, era proper. I que els escuts de plata ja es reunien a la Casa de la Vila, i s'organitzaven els actes de sa gran festa que havia de fer famosa sa vila de Sineu.
I com si encara ho veiés, arribà es dia, que ses autoritats feren coincidir amb sa festa Major, en què tothom es reuní a sa plaça, i es batle parlà:

"Sineuencs, -digué: -Sineu, avui, es dia de sa nostra festa major, que dedicam, com cada any, a honrar sa nostra Patrona, la Mare de Déu dels Àngels, és un dia més notable encara perque hem acordat fer una cosa que al món encara no s'havia fet mai: posar sa corona de Sant, en vida, amb permís de ses autoritats eclesiàstiques de grau superior, a un ésser humà que s'ho té ben merescut per sa seva indiscutida i indiscut¡ble Virtut. Sa corona li col.locarà Mossén Sacosta, i jo el coronaré prèviament amb s'esplendorosa quantitat de mil -mil!- escuts de plata, donatiu de sa nostra col.lectivitat, com agraïment a una Virtut insuperable sinó pel mateix Esperit Sant. I ja des d'ara, jo vos dic, sineuencs, que si a prop nostro hi havia fins avui una santa de Costitx, des d'ara a Costitx tindran vora seu es Santet de Sineu, que serà mostra de s
a nostra devoció, orgull i motiu d'admiració!"
Els aplaudiments s'allargaren. I s'alegria s'extengué pel poble, com feia temps no s'havia generalitzat amb tanta intensitat. I arribà es vespre, després de ses músiques i dels balls, i es Santet de Sineu que anava de plor en plor d'alegria, fou s'invitat d'honor que s'assegué al costat del Senyor Batle, sense abandonar un sol moment, això també és cert, es paquetet amb els seus mil escuts de plata. Perque -es deia- vigilar escuts no pot menystenir la Virtut d'haver-los pogut guanyar. I es sopar durà. I ses begudes foren abundoses. I com que tot té es seu acabament, també s'acabà sa festa.
El darrer en deixar sa cadira, i abandonar sa plaça, fou el propi Santet de Sineu, en Cuca de Forat, que, el pobre, no sabia el que es deia de feliç i de content.
S'endemà al matí, emperò, es poble començà a sebre que en Cuca de Forat no havia dormit a ca seva, a cas notari. On seria es Santet? Es cercà pels encontorns... i ni rastre. Es Santet es devia haver estimbat per qualque avenc des bosc des Turó.
Tot es poble es mobilitzà. Però inútiment. Es Santet havia desaparegut, amb es desesper de sa mare, de ses autoritats i de tot es poble de Sineu.
Dos dies després, es quarter de sa guàrdia civil rebé una telefonada de Palma. Un jovenot que deia que era de Sineu, havia estat recollit, en un estat llastimós, dels braços d'una odalisca de luxe que havia denunciat el cas perquè es pensava que el noi havia mort d'un atac al cor. El xicot es recobrà. Els mil escuts de plata, no.


- o -