ERA UNA VEGADA UN TIO...

Un relat de: Ravegal
ERA UNA VEGADA UN TIÓ...
L’alzina era ufanosa, d’una capçada arrodonida i densa, Va créixer a la vora d’un modest camí carreter. Per sota del seu brancam havien passat ramats de llanudes ovelles, carros que grinyolaven anant i tornant de la vinya, altres curulls de ramatge pinós per cremar als forns de pa, carboners i pagesos de faixa ampla i carmanyola a la mà embolicada amb un mocador nuat. Donava serenor, feia ombra, era referència i embellia el paisatge. Un dia el brogit de les màquines va trencar el silenci. Ginys monstruosos de dents esmolades arranaven el camí i en menjaven la vora fent miques els marges i la brolla del sotabosc. Aquelles mandíbules voraces se li van endur arrels i la soca va quedar, sense part del tramat que l’afermava a terra, a ran del nou camí, ara impersonal i amb una nova història per començar. Un mal vent la va fer caure barrant el pas pel camí. Van venir amb serres sorolloses i la van trossejar. Soca i brancatge van quedar esparsos a la vora del camí.

- - - - -

Era de cos rabassut i lleugerament tort. Una mica massa gruixut per la llargària que tenia, una mica més de tres pams, ple de grops que trencaven la llisor de l’escorça i dos burxots que li donaven una aire amenaçador. Tot plegat feia d’ell un tió malagradós. La màgia de les festes que s’acostaven l’havia fet conscient de ser un tió, però no tenia percepció de la seva figura poc atractiva. Però era un tió de debò, no com aquells tions de ciutat amb la cara pintada com un pallasso; era de bosc, rude, sense fer ganyotes ni falsos somriures ni picades d’ullet. Tenia ganes de sentir els cops de bastó a l’esquena i la cantarella: “ara ve Nadal..., el porc en sal..., els torrons i el vicari...” i la bastonada final: “caga tió!”

Al començament veia passar de llarg les criatures que, amb els seus pares, cercaven un tió per al dia de Nadal. Pensava: “no m’han vist, potser de tornada..., potser uns altres...” Però els dies anaven passant i cavil•lava, sense perdre l’esperança, “si em surten bolets..., malament rai, si em roseguen els corcs...” Els fulls del calendari anaven caient, els dies s’anaven enfredorint i ell seguia allà sense que ningú hi posés la seva il•lusió. La Nit de Nadal era freda, va sentir el so de les campanes de mitja nit, ja no hi havia res a fer. No veuria l’arbre, ni les estrelles. No sentiria els cants al pessebre ni el xisclar sorprès de les criatures. No veuria el somriure tendre dels pares. No seria un tió, seguiria sent un tros de fusta. Hauria volgut tenir ulls pintats, com els tions de ciutat, per poder deixar regalimar unes llàgrimes. Ni això podia fer.

El matí de Nadal, amb les herbes cobertes de gebrada i una lleugera brisa que s’enjogassava entre les esquelètiques branques despullades i encomanava a les que tenien fulles un bellugueig tremoladís, va veure venir pel revolt, una nena. El fred enganxat a les galtes les pintava d’un rosat que feia contrast amb el daurat de les trenes que sobresortien de la caputxa d’un xandall envellit que l’hi venia gran. Els pantalons eren d’un altre xandall que justejava per cobrir-li els turmells; als peus uns mitjons gruixuts i unes sabatilles de roba. Duia, abraçades contra el pit unes branques que havia anat recollint de les vores del camí. En veure’l es va aturar i després de mirar-se’l uns instants va deixar les branques a terra i amb un somriure el va prendre als braços. Amb pas vacil•lant va començar a caminar de retorn a casa.

La casa era la barraca d’un camp abandonat. La dissort s’havia fet mestressa del destí d’aquella família i no tenien altre sostre, per no ser, ni aquell era seu. La nena va obrir la porta amb un cop de maluc, va deixar el tió a terra i la va tornar a tancar. En un racó, sobre un matalàs recollit del carrer i tapada amb una flassada que brutejava, jeia vestida la mare, abrusada per la febre, mentre el pare, assegut sobre una caixa, li amoixava els cabells.

La nena es va tirar enrere la caputxa i va prendre un basto que esperava ser cremat al foc que maldava per no apagar-se estrafent unes diminutes flames, i va bastonejar suaument el tió entonant la cançó: “caga tió...” El pare es va alçar de la caixa i agenollant-se al costat de la nena la abraçar i mentre els ulls se li omplien de llàgrimes i anava negant amb el cap. Alçant-se, va agafar el tió per un burxot i el va arrossegar fins posar-ne un extrem sobre la brasada que s’ extingia.

Aquell tió de bosc, rude, ple de grops i amb dos burxots que l’enlletgien, va començar a cremar. Al temps que una calentor suau anava recorrent el seu cos va comprendre que l’escalfor que donaria era un tresor més valuós que totes les falses il•lusions dels tions presumits. I per l’extrem van començar a relliscar unes gotes que es reunien a terra.

—Pare, el tió està plorant!— va dir la nena assenyalant el degoteig.
—No filla, no, els tions no ploren, Es aigua que té a dins.

Però la nena tenia raó.

Comentaris

  • Publicat. Gràcies.[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 28-12-2020 | Valoració: 10

    https://www.guimera.info/wordpress/contesnadal/era-una-vegada-un-tio/

    No tanquem fins passats els Reis.

    trbuna@guimera.info

  • Esn ho envies a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 26-12-2020 | Valoració: 10

    Ho publicarem al NADAL DE CONTE

    Gràcies.

    tribuna@guimera.info

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: