EPILEG

EPÍLEG
Amb l’espatlla repenjada al marc del balcó i els braços plegats sobre el pit, la mirada se li perd enllà sense veure res del que passa. Ni tan sols reconeix els sentiments que l’amaren.
A fora, el cel s’estén com un tendal dens que agrisa els colors. Una pluja fina i ensopida ho anat xopant tot. El terra moll reflecteix la llum dels fars dels cotxes i arran de vorera l’aigua s’endú les fulles que els plataners han deixat anar, d’una en una, com per caritat. Aixoplugats sota paraigües, els vianants caminen lleugers, la roba seca i els peus molls. Les taules del bar són orfes de clients i els para-sols plegats, amb la tela enfosquida per la mullena, semblen petits xiprers desorientats. En un angle del balcó, un test de terrissa es beu amb golosia l’aigua de la pluja que fa fimbrar les margarides grogues i, a l’altre angle, les gotes d’aigua llisquen per les fulles d’un àloe arrelat en un test de plàstic negre. Tres degotalls de la llosana del balcó de sobre repiquen cadenciosos sobre la barana, com tres notes tristes d’una composició minimalista.
A dins, si girés una mica el cap, veuria a través de la porta entreoberta del dormitori com va omplint la maleta amb la roba. Però no es gira, ja ho sap, mirar-ho seria com gratar una ferida i fa mal. El soroll de la porta de l’armari en tancar-se i una onada de llum que entra al menjador i després s’apaga li indiquen que el procés s’ha acabat. La historia ja està escrita, del tot, ja només falta l’epíleg.
Una figura com una ombra passa de llarg pel seu costat. Un soroll imprecís li fa saber que ha deixat la maleta a terra, al costat de la porta. S’acosten unes passes a poc a poc, tímides, indecises, tristes, i s’aturen. Sap que és al costat i és gira lentament. Les mirades es troben després de bregar per travessar el vel que les emboira, però tenen l’ànim de l’amor pansit. Desplega els braços i allarga les mans fins a trobar-ne unes altres. Els cossos s’atansen i es fonen en una abraçada. Ella repenja el cap sobre el pit d’ell i ell li acaricia els cabells. Els cors bateguen a prop, però lents. Després es fan un petó, llarg, càlid, humit, com els d’abans. És la cendra tèbia d’un foc apagat. L’última vinyeta de l’auca.
Torna a repenjar-se a la vora del balcó i mira com agafa la motxilla, se’n va cap a la porta i pren la maleta. «No pot ser que se’n vagi. No se’n pot anar». La porta fa aquell grinyol que els feia pensar que havien d’untar les frontisses i el xerric li esquinça l’ànima. «Ara tornarà». Sent uns sorolls esmorteïts que venen del replà, un silenci i altra vegada els sorolls. L’ascensor baixa. El cor ara li batega amb força mentre espera sentir que l’ascensor ha tornat a pujar, però el que sent és el cop de la porta del carrer que retruny per l’ull de l’escala. Mira enfora i veu com apareix per sota la llosana del balcó i traspassa el carrer. Contempla com s’allunya caminant de pressa, com si la pluja empenyés més que els records que tiben enrere. «Ara es girarà. Farà adéu amb la mà?». Arriba a la cantonada i desapareix. No s’ha girat, no ha fet adéu. És l’adéu
Amb l’esquena a la paret va flexionant els genolls a poc a poc fins que seu a terra, s’abraça les cames i reposa el cap sobre els genolls.
Les seves vides, com dues rectes que han convergit en un punt, en seguir endavant, es fan divergents.