EPÍLEG (des de l'altra banda)

Un relat de: Ravegal
El llum encès s’ensenyoreix del dormitori i fa que l’escassa claror d’un dia plujós s’entrebanqui amb les escletxes de la persiana i mori a l’altra banda de les cortines. De fora arriba el murmuri suau de pluja fina i uns degotalls repuntegen sobre l’ampit de la finestra el remoreig dels vehicles sobre l’asfalt entollat. És el murmuri del món de fora, que sembla escandalós en contrast amb el silenci de dins.

S’està uns moments amb els ulls tancats, amb l’esquena repenjada a la porta de l’armari, com si volgués aturar un rodament de cap. Està buscant en el fons de la seva tristor les forces per començar. Fa una inspiració profunda, clou fort les parpelles, com si el ferissin amb una burxa, i amb un impuls es desenganxa de l’armari, que deixa anar un cruixit somort. La maleta és oberta sobre el llit, com les cobertes d’un llibre que li han arrancat els fulls. Dels calaixos en va traient roba i l’omple fins atapeir-la. Si mirés cap al menjador, veuria la seva figura amb l’espatlla repenjada al marc del balcó, amb els braços plegats sobre el pit i la mirada perduda més enllà dels vidres entelats. Però no hi mira, tot plegat ja és massa dolorós com per afegir-hi els sentits. Tanca l’armari i obre la porta. Una estesa de llum envaeix uns instants el menjador, fins que el clec de l’interruptor la fa desaparèixer. Llavors s’adona que tot ja forma part del passat, com si el destí acabés d’escriure la darrera pàgina de la història d’ells dos. Ja només falta l’epíleg.

Passa pel seu costat sense aturar-se, com una ombra. Arriba fins a la porta i deixa la maleta a terra. Petits sorolls fan saber cada un dels moviments. Se li acosta amb passes pausades i vacil•lants i allarga les mans fins a trobar-ne unes altres. Es miren amb els ulls plorosos. Una mirada suplica i l’altra demana absolució. S’abracen i s’estrenyen fort. Ella li repenja el cap sobre el pit i ell li amoixa els cabells. L’abraçada és llarga. Els llavis es troben i es fonen en un petó que sembla que no s’hagi d’acabar mai, com els d’abans, però amb l’apaga-focs extingint la guspira que intenta renéixer de la cendra encara tèbia. És el final.

Es penja la motxilla a l’esquena i quan s’ajup per agafar la maleta veu de reüll com es torna a repenjar al marc del balcó. «Ho sento, no em puc quedar». La porta deixa anar aquell xerric tan conegut, però que avui fa mal. Ja no tornarà a pensar que les frontisses s’han d’untar. Al replà, el sorolls de l’ascensor que puja li ressonen dins del cap com una amenaça. Quan entra a la cabina té la sensació que no té terra i caurà dins la foscor. Quan l’ascensor s’atura, s’adona que aquell que el mira des de l’altra banda del mirall mou el cap en senyal de negació. Camina estirant la maleta i des de l’entrada alça els ulls amunt pel forat d’escala. Surt al carrer i la porta es tanca al darrere seu amb un cop sec i els vidres retrunyen simulant una trencadissa. S’espera a la vorera per deixar passar uns cotxes que enlluernen el terra moll amb els llums tristos, com la seva mirada. Sap que encara és arran de balcó i nota a l’esquena el prec del seu esguard. Travessa per entre la parada de taules del bar i n’esquiva els para-sols. Va de pressa, com si la fermesa fos el ganivet esmolat que tallarà els fils dels records. «Em giro i li dic adéu amb la mà?» Arriba a la cantonada i desapareix. No s’ha girat, no ha fet adéu. És l’adéu.

El pas se li va alentint, com si la maleta fos cada vegada més feixuga. Res no serà fàcil.

Les seves vides, com dues rectes que han convergit en un punt, en seguir endavant, es fan divergents.

Comentaris

  • Les dues cares...[Ofensiu]
    Prou bé | 09-08-2022

    És curiós que les dues cares són mimètiques. Perquè els deu haver anat malament si els pensament i sentiments estan tan agermanats?

    Jo vull creure que l'amor no s'ha acabat...més aviat que és un d'aquells que en diuen "impossibles "...

    Com a relats els trobo impecables: llenguatge i redacció. Són "polits" i diuen molt.

    M'agrada molt llegir el que escrius...

    Amb total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: