Enyoro el sentir-te a prop

saps sentir

És un escrit pels cinc sentits. Bé, només és una impressió meva, però crec que tots els sentits es veuen implicats en aquest enyor i aquest recordar la pressència enyorada.

A través dels sentits he pogut "sentir" la descripció que fas d'aquesta presència que no hi és, i m'ha semblat una meravella.

I aprofito el comentari per contestar la teva pregunta sobre els poemes amb Oh Capità.
Si he de ser sincera, primer van sorgir els poemes. Un, després la resposta, després l'altre i finalment el quart. Era un conversa poemititzada (si es pot dir així). D'una agraiment "tonto" van anar sorgint paraules i al final, sense adonar-nos, havia resultat alguna cosa bonica als nostres ulls.

Així que OhCapità va proposar de compartir-ho amb vosaltres. I aquí està. Desitjant que us agradi!

Una abraçada.

Quin cant a l'enyor que has escrit, quina espiral de bellesa!

I quins versos tan ben construIts, tan dolços.... m'ha semblat com una música "in crescendo", com si d'un gest en sortís un rostre, i del rostre una presència, i la presència portava a un ulls, a un somriure.... però és de la seva presència que en treus aquesta immensa canço d'amor.....

" ...Tan sols de la seva presència.

Respirava l'essència,
n'extreia l'existència,
gaudia de la presència."

Per transformar-la en un tristíssim lament d'enyor:


"...Tan sols ara
enyoro el no sentir-la.

És sols ara
que enyoro el sentir-la a prop"

Noieta, la meva enhorabona.... tens uns poemes bellíssims que, mesclats amb la simpatia que vas desplegant pel fòrum, em fan creure que ets una persona/escriptora meravellosa!

Una abraçada ben, ben gran! i quan pugui..... més comentaris!

Poemes plens de sentiments em relaxen
i m'ajuden per retrobar-me amb la bona literatura

i la distància i l'absència fan que agegantis, idealitzis, mitifiquis la seva persona...
un poema amb una rima ben cuidada i jugant amb les tres paraules màgiques, centres d'interès del poema: presència, absència i essència...
tens talent i formes poètiques i has de ser espabilada per força com aquesta carona encantadora de la foto... portes als ulls la poesia!!!
un petó i una abraçada... i gràcies per llegir-me i comentar-me... et seguiré llegint i gaudint de la teva vitalitat i creativitat!

hi és present, sí, en aquest poema. L'enyor a causa de l'absència, l'enyor provocat per la llunyania...

Però el que m'ha captivat ha sigut l'extensa descripció que ens ofereixes només provant d'esbrinar què s'hi amaga, rere els ulls:

"Rere els seus ulls
una espurna s'amagava
intentant dissimular
la seva existència.

Però vaig sentir-ne l'essència
d'una il·lusió que naixia
entre la lluentor d'una mirada
i l'escalfor que es respirava."

I cercant, tafanejant, gaudint d'allò que hi trobes, arribes a una conclusió: que...

"D'un rostre
en podia extreure
tota l'essència."

Sí, repeteixo: l'enyor hi és. Però m'ha colpit més aquesta necessitat de conèixer.

Salut!

LLIBRE

mmm, jo també he sentit amb intensitat, i ho descrius fabulosament bé.

"Respirava l'essència,
n'extreia l'existència,
gaudia de la presència."

Mmm, respirar a algú, empapar-se d'ell fins al moll de l'òs, extreure'n tot el suc d'ella sense deixar-ne res, i gaudir-ne d'ella, mmm, jo vaig poder-ho fer, i ....
és genial!! Com vos, i els seus comentaris, mmm, gràcies.

Anotació: el meu comentari del meu poema, mmm, quan l'he llegit hi faltava el No, mmm o no llegeixo bé o algú m'arregla les errades, mmm, ha de ser l'edat, sic.

Ptns.

la paraula t'enyoro...
i llegint el poema has fet que encara l'enyores més...m'ha agradat molt. felixitats bunica! i a seguir escribint q sino la nely t'enyora, tb :P
un petonàs gegant!