Entrevista - La Descoberta

LA DESCOBERTA

(Abans de començar l'entrevista, el meu entrevistat em pregunta un parell de coses al respecte de la meva salut i de com em va tot a mi i a la meva família. Cal dir que són molts anys de coneixença i per això el tutejaré)

JO - Per fi ens retrobem. Feia mesos que esperàvem aquesta oportunitat. Va tot bé?

ELL - Podríem dir que sí. Per fi ha arribat el descans.

JO - És veritat, per fi el descans. Finalment, després de molts esforços, vas descobrir el misteri. Es pot explicar?

ELL - Sí, el vaig descobrir… i no, no es pot explicar. I no és que no vulgui. M'agradaria ser el primer en poder-ho explicar al món, però crec que és impossible.

JO - Què se sent en la descoberta?

ELL - Et diré una cosa: se sent por. I també se sent enyorança. Va ser un gran canvi i això és el que se sent en els canvis : por davant d'allò desconegut i enyorança d'allò que deixes enrere.

JO - Hi ha qui diu que també se sent solitud. Tu en vas sentir ?

ELL - Doncs no. En el meu cas no em vaig sentir sol. Sempre vaig estar acompanyat de la meva dona i això em va ajudar molt. Sí que és veritat que hi ha qui se sent sol i deu ser trist, molt trist.

JO - Ja que parles de tristesa, que hi podem fer per combatre-la?

ELL - No he estat mai cap gran filòsof, però penso que el somriure d'un nen o el record d'aquest somriure ajuda molt a no estar trist.

JO - Aquí t'he de donar la raó. Un somriure pot moure el món. N'estic segur que tu podries haver arribat a canviar-lo. Sents no haver-ho intentat? Et penedeixes d'alguna cosa ?

ELL - No crec que hagi tingut mai l'esma suficient com per canviar el món. Potser sí que ho vaig intentar, a la meva manera, correcta o no, però les circumstàncies em superaven un cop i un altre. De segur que en algun moment vaig fer alguna cosa que no havia de fer, però no em penedeixo de res, si em penedís del que he fet, no seria congruent. Tots els meus actes han respost a alguna decisió, que com he dit abans, pot ser correcta o no, però que ha estat meva al cap i a la fi. Això et fa anar encaminant cap a una imatge de tu mateix que és la que els altres tenen de tu. I no penso que sigui bo canviar la imatge que els altres tenen de tu.

JO - No et preguntaré quina és la imatge que creus que els altres tenim de tu, però creus que aquesta imatge és la mateixa per tothom?

ELL - No espero que tothom tingui la millor imatge de mi, ni que tothom en tingui la mateixa. Només m'agradaria pensar que cadascú guarda una imatge alegre de mi, que se'm recordi en algun bon moment viscut conjuntament.

JO - Així ho faré, almenys jo, no en tinguis cap dubte. Malauradament, estem arribant al final de l'entrevista. Sento que no hem tingut massa temps per parlar i que sempre, per alguna raó o una altra, això ha estat així. Ja només em queden un parell de preguntes: t'endús un bon record de tot plegat?

ELL - I tant! Ha estat difícil al final, una descoberta dura i complicada, però fins i tot en aquests moments poc agraïts es pot trobar una excusa per fer un somriure.

JO - I ja per acabar: de què et sents més orgullós ?

ELL - Sense cap mena de dubte, de la meva dona i els meus fills.

(L'entrevistat em mira i em somriu mentre s'aixeca per marxar. Ha estat una grata conversa, que m'agradaria repetir. Potser em costi tornar-lo a retrobar, per si de cas em quedaré amb el seu somriure i amb l'orgull d'haver estat el seu fill)

JO - Adéu i gràcies, pare.