Roderic 2.0

Un relat de: Capità Borratxo
El Roderic va sortir de l’hospital dies després, quan tot allò del Taga va quedar oblidat i la gent només parlava del famós tauró del miracle. Aquella ingesta de bolets verinosos no va poder acabar amb ell. Tota la història de tòxics que duia el seu cos el va fer resistent a segons quines substàncies. Això sí, a més d’haver de seguir arrossegant la cama, presentava un nou problema: la lentitud a la parla. S’havia de tenir molta paciència per parlar amb ell, doncs trigava el triple del normal a respondre. Ell mateix havia de tenir molta paciència per parlar, doncs havia de retenir totes les frases que volia dir i memoritzar-les mentre per la seva boca sortien les primeres lletres. Aquest impediment i l’experiència que acabava de viure, lluny de recloure’l a casa, el van fer venir un nou esperit per relacionar-se amb tothom, especialment amb aquells qui necessitaven ajuda. La realitat, però, va ser crua (sic) i quan s’apropava a algú el prenien per un testimoni de jehovà o per un voluntari que demanava signatures i donatius per a alguna ong. A més, el ritme de la conversa, o de l’intent de conversa, era exageradament pausat i de seguida li etzibaven alguna excusa tipus “tinc pressa” mentre s’allunyaven tot passejant. Comptades vegades algú se l’escoltava, tot pensant que aquell tros d’humanitat mereixia ser tractat com déu mana. Tanmateix, la interacció acabava als pocs minuts amb uns cèntims a la butxaca del pobre Roderic a manera d’almoina.
Un dia, amb el que havia recollit, decidí entrar en un locutori per trucar a casa d’un cosí seu del poble, que feia temps que no veia. De fet, era l’única trucada que podia fer, perquè era l’únic número que recordava i ni tan sols estava segur que seguís pertanyent al seu cosí. Un senzill missatge amb veu de dona va confirmar que aquell número ja no era de ningú. Resignat, brandà el cap a banda i banda i veié uns ordinadors on el jovent jugava a matar-se en espais virtuals amb armes futuristes. Com que encara li restaven unes monedes va decidir provar sort en una d’aquelles maquinotes que sempre li havien semblat andròmines per a gent malalta. Una hora més tard, era tot un assassí professional. El noi que seia a la cadira del seu costat fins i tot va marxar cap a casa espantat. Però el Roderic no va quedar satisfet i va decidir provar sort en un altre dels vicis que allà es practicaven: el pòquer online. Com que no tenia targeta de crèdit ni de dèbit ni cap altre mitjà de pagament electrònic, va dedicar-se a jugar en taules de diner fictici. Una altra hora més tard, era tot un jugador professional. Havia arrasat en dues taules sit&go i en un torneig de divuit persones. La seva intuïció amb les cartes era innata. Des de ben petit que havia après de la seva àvia, fotent-li els solitaris enlaire amb només quatre anys. Encara va passar allà una tercera hora, aquest cop, enganxat a una cosa anomenada facebook. Allò provocà un terrabastall a la seva vida. Havia descobert que es podia relacionar amb la gent sense necessitat de parlar. Des del teclat, i de manera totalment anònima, podia fer el que s’havia proposat de fer: ajudar els altres. I en un ràpid i espontani plantejament, va muntar-se tota una història al cap per a la seva nova empresa.
Va marxar tan ràpidament com li permetia la cama i es dirigí directament a un banc a obrir un compte amb els trenta-quatre cèntims que duia. Al cap de quinze minuts sortia emprenyat perquè el caixer va trigar-ne deu a entendre el que volia, i després de dir-li que el mínim per obrir un compte eren 5 euros, va estar-se’n cinc més discutint amb ell sobre el servei que havien de prestar els bancs. Desesperat i desesperançat pel rumb que prenia tot plegat, se n’anà a casa a dinar. Casa, per dir alguna cosa… Una dona, de les poques que se l’havia escoltat quan el Roderic anava porta per porta oferint els seus serveis, li havia llogat un sofà-llit a casa seva per pena, en assabentar-se que feia tres setmanes que dormia als dormitoris socials. S’escalfà una pizza al forn i se n’anà al seu racó humit i fosc a pensar. Els dos gossos i el gat de la dona s’estaven davant seu esperant que els caigués un tros de menjar. Al poc arribaven els seus companys de pis: un transsexual hormonat a mitges i una noia universitària que no sabia ben bé què hi feia allà. Per si el panorama no fos prou còmic, a la nit havien d’escoltar la mestressa cantant imagine a mode d’oració.
Què se suposava que podia fer? Dubtós, li demanà l’ordinador portàtil a la noia universitària, que l’hi deixà amb no poca recança i perquè no el necessitava en aquell moment. De pas, li demanà també cinc euros, per a un tema pendent, li va dir. La noia també li deixà els diners, però aquest cop esbufegant i mirant-se’l malament. L’ordinador trigà cinc minuts a engegar-se. El Roderic pensà que per fi havia trobat algú que anava al seu pas. Va obrir un processador de text i es va posar a escriure. Va escriure molt, i ràpid. Va escriure tot allò que pretenia fer, peti qui peti. Va crear un blog, i va penjar-hi el document. Va penjar també alguna foto maca que havia trobat en algun web d’aficionats i quan anava a penjar una foto seva que s’acabava de fer amb la webcam el que es va penjar va ser l’internet. Empipat, sortí a preguntar a la noia què passava amb aquell trast. Però de sobte, la llum també se n’anà i aprofitant que el portàtil en feia, de llum, es va guiar com va poder fins al balcó, on havien sortit tots a veure si l’edifici del costat estava igual. No només l’edifici del costat, sinó tota la ciutat aparegué fosca al seu davant. Llavors, tot volent tornar a dins, va trepitjar un dels gossos amb la cama bona, que al seu torn es regirà i li clavà queixalada al turmell. Desequilibrat, el Roderic va mirar d’evitar que el portàtil caigués, però amb les dues cames tocades i les mans ocupades no va trobar cap punt on recolzar-se i va acabar abocant-se al buit i perdent-se en la foscor.

Comentaris

  • M’ha agradat[Ofensiu]
    free sound | 10-02-2012 | Valoració: 10

    la història d’en Roderic.
    Molt ben escrit i bon humor!
    Que mai falti! Alegria!!!
    Molt bon relat.

l´Autor

Capità Borratxo

61 Relats

131 Comentaris

55295 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
L'endemà d'aquella nit tot va ser nou. Però res no podria amb les seves ganes d'escriure. El capità va fotre's un bon glop d'aiguardent i obrí el llibre en blanc per la primera pàgina, tot escrivint:

"L'endemà d'aquella nit..."



Si voleu res, us deixo el meu e-mail:

rubenroca77@hotmail.com

Gràcies per tot! (sobretot per les correccions, comentaris, valoracions, etc.)