Entre el noble discurs dels poetes(Repte 142)

L'arena m'agafa els peus a cada pas i em va robant les forces, les meves petjades s'omplen del silenci d'aquesta nit que somriu quan les ones la bufen a l'orella. La cala embolica secrets amb paper de foscors i m'abraça dins el seu microcosmos. La lluna il.lumina la cita entre els meus somnis i jo. El mar ens serveix la màgia i l'enfonsa a l'arena. No hi ha ningú, les roques ronquen entre esquitxos i un ocell, al que li han robat la son, es col.loca sobre un baiard que es deixa morir rendint-se a la bellesa d'aquest paradís. Observo l'infinit que s'estira davant meu, les aigües titil.len enlluernades per la lluna entre el silenci dels peixos que ballen les meduses. El vent fa pessigolles al silenci i aquest no para de riure i em sorprenc al trobar l'escena més bigarrada de colors sota el negre llençol de la nit.

M'aturo per poder empassar-me bé la poesia d'aquesta situació, que remulla les seves rimes entre l'onatge i estén els versos a la llum de la blanca poetessa. Quasi puc sentir les paraules dels poetes que van naufragar en aquestes aigües i aprenc del seu silenci a pronunciar la paraula "llibertat". Comprenc a l'instant que tots els poetes neixen i moren, i tornen a néixer, entre ona i ona i el silenci entre aquestes dona pas al noble discurs dels poetes.