Enlairant-se (molt i molt lluny)

Les potes fredes i humides, d'aquella mena d'humitat que s'escola dintre els ossos i els atrapa, s'hi aferra de mala manera i els estova lentament, com si els absorbís i se'ls emportés a una altra banda. Les plomes tot just blanques però encara tacades de gris ben aferrades al cos i tenses, aguantant la respiració. I davant seu un majestuós llac blau, glaçat d'aquell glaç tan fi i trencadís que fins i tot exhala el color de l'aigua més que el blanc que li correspondria.
Immerses en la quietud del vent, les set aus admiraven sobre el terra fred estant com una fulla de tardor planava, just sobre els seus caps, per acabar caminant sobre el gel del llac. Si se sentia algun soroll aquest era la remor de l'aigua encara viva però congelant-se, que cridava clemència als quatre vents atemorida d'avorrir-se mortalment durant el llarg hivern que arribava. Però malgrat tot elles sabien que havia arribat el moment, i que després d'aquella nit quieta i desesperançada se sotmetrien a la prova que tindria un únic intent.
Una lluentor sobtada xisclà sobre les cortines perfilades d'aquelles verges muntanyes, i quan el gran astre s'elevà trepitjant la serra, com un gegant roig en la llunyania, les seves llances daurades d'escalfor trencaren el fred mort i revifaren l'aire, provocant rius de vent que naixien i creixien sense parar.
Les potes fredes i encara humides se separaren i es tornaren a ajuntar, trepitjant fort el terra. Les belles plomes, encara tacades de gris, bufetejaren l'aire vàries vegades quan les ales despertaren fent quatre cops ràpids amunt i avall, en un resignat intent de provar la llum naixent. Mirant-se un instant de reüll fixaren la vista sobre aquell horitzó incendiat de promeses, i sospiraren un últim cop abans d'agafar aire breument i saltar endavant precipitadament.
Totes juntes agafaren el vol, com unides per una corda màgica que anomenaven intuïció, i s'enfilaren sobre el glaç del llac i escalant cap a les valls de les muntanyes. Tan joves encara, se serviren de la terrible emoció d'aquella primera vegada per vèncer la mandra glaçada que atrapava els seus cossos, i fer un esforç sobrenatural per escalar l'aire mort fins on els rius de vent no gaire més càlids i acabats de despertar es trobaven inundats de la llum nova.

Caminaren sobre les muntanyes, direcció aquell astre gegant que corria tant que mai l'atrapaven, somiant en antigues promeses d'una viva terra verda i una escalfor planera.