El rellotge

Breus minuts després que el petit rellotge de fusta projectés aquell resignat, agut i afligit so, jo encara era allà, recolzat sobre l'obscur i també vell sofà de la sala d'estar, el qual mirava expectant la paret més buida i alhora plena de l'estança, i probablement, de tota la casa; el marró rellotge d'esmolades agulles paralitzades, la corda del qual s'havia trencat feia tan sols uns instants, era l'únic objecte que s'obstinava a romandre sobre la grisa superfície, i que dibuixava al seu torn una tètrica ombra a la paret, gairebé groguenca a la llum de la tarda que s'acabava.
Amb els ulls vermells i inflats, que ploraven per la impotència del dolor, seguia mirant-lo impertorbable, com si em disposés a culpar de les meves desgràcies a una de les poques coses que els humans sempre hem desitjat i sempre voldrem comprendre i controlar, si no sotmetre; el temps.
Sentia odi vers el petit rellotge que s'havia convertit en la misteriosa causa de tota la meva aflicció, sentia odi envers el temps, dominat pel vell i insignificant objecte, que dictava quan era que les persones havien de néixer, havien de créixer, viure, existir, i quan havien de morir.
 Recorda-te'n de donar corda al rellotge, fill m'havia dit la meva mare aquell mateix matí; llurs últimes paraules abans de tancar els ulls i adormir-se plàcidament i per sempre, entre els llençols del seu rústic llit. No hem de permetre mai que s'aturi el temps, recordes? El teu pare sempre ho va voler així.
El seu somriure, afligit i increïblement exhaust, i tanmateix encara ardent dels records d'amor que acompanyaren llur última frase, la dirigí i l'acompanyà dolçament vers el somni tan esperat.

El meu pare. El meu pare sempre ho volgué així.
Aquelles últimes paraules se'm mostraren abstractes, gairebé paradoxals, tenint en compte que dins els primers records que conservava de la meva infància, el meu pare ja no hi era present. Hauria fugit, hauria mort, hauria viatjat i mai més no tornat, però el fet era que jo mai no havia sabut res d'ell, més del que la meva mare me n'explicava.
Tan misteriós i indesitjable, en aquell moment, com l'únic objecte de la casa que sempre, des de la meva infància, havia estat sobre la solitària i obscura paret, marcant amb el so d'una campaneta aguda totes i cada una de les hores de tots els dies de la meva breu existència; com l'única cosa de la qual mai me n'havia preguntat res, i sempre havia acceptat que fos com així era, car mai havia canviat.
Aquell objecte al qual jo havia donat corda, havia donat continuïtat any rere any, sense preguntar-me perquè la meva mare sempre em deia, cada dia de tots els anys, que així ho fes; no m'ho havia preguntat, per què aquest fet tampoc no havia canviat des dels meus primers records.
Fins llavors.
Car estant jo tenint cura de la meva mare, car estant jo plorant a la meva mare, car trobant-me jo reflexionant sobre llur última voluntat sense complir, vaig decidir en contra la rutina de tota una vida, en contra el desig final de la persona més estimada, no donar corda al maleït rellotge; i esperar, amb paciència, que els engranatges de l'objecte s'anessin aturant lentament a mesura que s'exhauria llur energia interna, acumulada en forma de tensió.
Una vegada el seu propi temps esgotat, una vegada la seva força acabada i llur permanent continuïtat assassinada, m'havia quedat dret durant uns instants, entre el sofà i el petit objecte de fusta, esperant que per art de màgia seguís funcionant, que la seva groga campaneta alleugés el dolor que en les meves oïdes provocava el silenci de les esmorteïdes agulles del rellotge.
Contemplant perplex la possible realitat desconeguda, contemplant perplex la quietud del que havia pressuposat que seguiria eternament en moviment constant, no vaig ser capaç de suportar l'angoixa i decidí de donar voltes al mecanisme que permetia al rellotge funcionar.
La corda, per primera vegada en la meva vida, es trencà, produint un horrible, resignat, agut i fins i tot afligit so.

Finalment em vaig aixecar de nou del sofà en el qual havia caigut de desesperació després de la catàstrofe. Vaig pensar en la meva mare. Vaig desitjar amb totes les meves forces que encara fos viva, vaig desitjar amb totes les meves forces que m'expliqués, per primera vegada, el motiu de l'existència del rellotge, del desig de continuïtat, que foren llurs últimes paraules.
El vaig agafar, el maleït objecte, i amb fermesa malgrat que amb temor el vaig despenjar de la paret. El vaig col·locar sobre la taula de l'estança, i vaig veure la petita ranura que hi havia en el seu costat posterior, també de fusta però més ennegrida per la pols. Dins l'insignificant forat es podia visualitzar una prima vara o palanca de ferro; la vaig moure amb el dit, i una petita porta s'obrí en el revers del rellotge.
Em va sorprendre descobrir, allà, l'horrible, bonica, emocionant, i cruel solució al misteri. Dins la groguenca fotografia que allà dins hi havia, després de treure-li suaument la pols amb la mà, vaig distingir-hi el rostre de la meva mare, de ben jove, besant-se amb un home que jo desconeixia completament, i que alhora, em semblà conèixer moltíssim.

"Saps que me n'he d'anar, estimada, i que serà per molt de temps, però no puc revelar-te el meu destí si no vull que tu i el nostre fill estigueu en perill. Sí, seré al nord, seré en el llunyà bosc, prop de les muntanyes allà on ens vam conèixer de petits, quan fugíem de la guerra cap aquí. Però això no ho pots dir al nostre fill, ja que tan sols ell serà prou valent i fort per venir cap a mi, trobar-me i llavors portar-te a tu amb mi quan hagi sigut capaç de qüestionar-se el seu passat, quan hagi sigut capaç d'intentar esbrinar la veritat per la seva pròpia voluntat i sense por; hauran de passar uns anys; ara és perillós que m'acompanyeu, i tu no sabràs mai quan estarà preparat per a realitzar el viatge, si ell mateix no en descobreix el destí.
Guarda aquesta fotografia en el rellotge que et vaig regalar el dia del nostre casament, i no te n'oblidis mai de donar-li corda, serà el símbol del nostre amor i de la nostra amistat i confiança; mentre el temps segueixi endavant, seguirà endavant l'esperança del nostre encontre.
Mai no deixis que s'aturi el temps, estimada; en aquest món i en el més enllà, jo sempre us estimaré, i per sempre vetllaré i tindré cura de vosaltres des del més profund dels meus pensaments i sentiments.
Un petó d'amor"

Foren aquelles les terribles, boniques, emocionants i cruels paraules que m'esperaven, assetjants darrera la fotografia, rere el rellotge, rere el temps de la meva vida que havia utilitzat en totes les coses imaginables, menys en preguntar-me per l'únic fet permanent, impertorbable i el més important per a la vida de la meva mare, del meu pare, del meu passat.
Massa tard.
El destí es mofava de mi, recordant-me cada un dels dies de la meva vida jo vaig donar corda al rellotge, cada dia de la meva vida en què la meva mare, preocupada i motivada pel desesperant desig de tornar amb el meu pare, em recordava que jo havia de mantenir un vincle amb el rellotge, que tenia una obligació envers ell, malgrat que mai no s'atreví a dir-me que hi busqués dins, car havia d'esperar que jo estigués preparat per a emprendre el viatge.
Ella havia viscut molts anys. El meu pare, agonitzant en l'esperança de veure'ns arribar algun dia, sense poder ell tornar, segurament no n'havia viscut tants.
Massa tard.
El rellotge s'havia aturat, i potser mai més no tornaria a funcionar. Sense ser capaç ni tan sols de plorar, vaig col·locar de nou la fotografia dins el rellotge que era la gàbia on havia mort amb els anys l'esperança; vaig tancar llur petita porta posterior, i el vaig penjar de nou a la paret. Vaig caure de nou sobre el sofà, sent ja més obscura la vaga llum de la tarda, gairebé crepuscular.

La noia, perplexa i emocionada a la vegada, recollí amb cura el vell manuscrit que havia trobat entre els trastos i antics records que la seva família guardava a les golfes. El deixà reposant sobre la taula, i després de recolzar còmodament l'esquena sobre la cadira, mirà a través de la finestra de la seva habitació, i contemplà la posta de sol.
"És cert que no podem deixar mai que el temps s'aturi, hem de seguir vivint dia a dia i endavant, però també és cert que hem de ser conscients de perquè així ho volem fer", reflexionà la noia, capficada amb la intrigant història.
"No m'agradaria ser aquell pobre home, qui després de tota una vida se n'adona que ha passat per alt les coses més importants (malgrat que de bon principi semblessin insignificants), i s'ha quedat sense futur, ha destruït part de la seva vida al no preocupar-se pel seu passat, ni intentar esbrinar i descobrir la veritat, sobre allò que de ben petit havia donat per suposat", pensà. I llavors llambregà al final del manuscrit les restes d'una firma amb el pas del temps esborrada; provà de descobrir-hi el nom d'algun besavi seu, però aviat desistí, doncs semblava indesxifrable.
"Potser aquest relat el va escriure un dels meus avantpassats, que volia prevenir als seus descendents dels errors que havia comès, o si més no explicar-los en forma de conte una important lliçó. Jo me l'aprendré. I doncs hem de gaudir de la vida a cada instant, i també perdre els prejudicis per aprendre per nosaltres mateixos allò que no ens han explicat o que hem pressuposat. El nostre passat és allò que ens confina en el present tot el que som com a persones. Si el coneixem sabrem qui som; coneixerem els nostres límits (si és que en tenim), podrem contemplar totes les possibilitats i saber quin és el camí que hem d'escollir; serem lliures".
De sobte la noia es sobresaltà, al escoltar que el rellotge de paret de l'habitació (un rellotge antic, heretat per la família i posteriorment reparat i habilitat) tocava les nou del vespre. A través de la finestra arribava la suau brisa de la llum crepuscular; i ella s'aixecà lentament per anar a donar corda al rellotge
, com així feia cada nit.