El petit castanyer (llegenda)

A les acaballes d'una jove matinada nasqué un petit castanyer. De les mans d'una bella llavor i de la mare terra tragué el cap sobre un tou de molsa, de verda ombra i frescor. Fort, bell, vital, i de fugaç aparició, es convertí de sobte en el protagonista de la regió.

Tothom admirava i comentava l'esdeveniment. Quanta diferència i varietat aportaria un arbre tan bonic i esplèndid en una espessa zona de pins vulgars. Ben aviat vingueren a trobar-lo un munt d'amistats.

Les aigües subterrànies foren les primeres en saludar-lo, i li prometeren que li donarien salud i vida de llavors en endavant, només a canvi de poder conèixer-lo i conversar amb un nou company tan fascinant!
Les argiles li asseguraren al petit castanyer que deixarien que les seves arrels passessin a través seu sense cap impediment, només amb la condició que quan fossin llargues i fortes les ajudessin a elles a aguantar-se i no relliscar avall dels barrancs amb cada nova torrentada, a la vegada que serien les mateixes argiles qui mantindrien alçat i recte el castanyer.
També vingueren, com no, tota mena d'emocionats animalons a visitar-lo. Els ràpids conills i els hàbils esquirols foren els més puntuals del regne animal, incitats per la promesa de grosses i gustoses castanyes, i ben aviat es trobaven parlant amb el castanyer explicant-li que no deixarien que cap dels seus membres se'l mengés quan fos petit i que si floria ben aviat i els donava els seus bons fruits ells s'ocuparien d'escampar-ne les llavors arreu del Bosc.
Els alts i forts pins, avorrits de la seva pròpia monotonia no foren els últims en fer amistat amb el petit roure. I així fins i tot feren els arbusts i les molses, les plantes trepadores i tota mena de fongs i bolets. Ningú es podia arribar a imaginar que alguns dels insectes més malhumorats també passessin a saludar l'esdeveniment, i que les pedres més adormides dels voltants obrissin uns instants els seus ulls mandrosos per donar la benvinguda al petit castanyer, més que encantats els uns i els altres de tenir un nou membre tan extravagant en la seva societat.

I així, tot just quan la fosca nit ja s'havia trencat i a l'horitzó muntanyós naixia una brillant i afectuosa claror, el petit castanyer començà a créixer amb una força i vitalitat impressionants que ningú mai havia vist.
Ajudat i animat per tot el Bosc les seves arrels s'enfonsaren i es feren gruixudes. El seu tronc es començà a fer robust i alt en tan sols uns instants, i d'aquest en sorgiren un munt de fortes branques que ben aviat abraçaren els arbusts del voltant i feren intenció d'acostar-se als primers pins. Incomptables fulles, encara petites i verdes però valentes i atrevides es convertiren per a tothom en un fantàstic i inoblidable espectacle.

Però llavors ell arribà. El jove castanyer es quedà paralitzat tot just uns instants, fascinat per aquella espectacular imatge. El Sol acabava de treure el cap per sobre de les muntanyes i es deixava insinuar entre les branques dels pins més alts. Avançava ràpidament, a un ritme constant i imparable, recorrent tot sol les immensitats d'aquell sostre blau clar que tot ho emparava.
Gran, lluminós i increïblement càlid donà el bon dia a tots els éssers del Bosc, que el saludaren com a igual. Seguí avançant una bona estona, i llavors de sobte albirà entre les branques d'alguns pins com un jove castanyer feia uns esforços sobrenaturals per treure el cap sobre el boscam i saludar també a qui sobre les muntanyes estava volant.
­ Bon dia jove castanyer!­ li digué el gran astre.
­ Bon dia Sol!­ li contestà emocionat aquell qui s'havia tornat el protagonista del Bosc.

I de sobte els dos quedaren hipnotitzats l'un de l'altre, apoderant-se'n un sentiment d'intensitat indescriptible que amb no res es podia comparar. S'acabaven d'enamorar.

Es van seguir mirant, embadalits, mentre el castanyer seguia creixent amunt i amunt i el Sol seguia caminant per sobre del cel. Iniciaren una llarga i tendra conversa, a mesura que una amistat tot just naixent reforçava els màgics vincles que els dos començaven a sentir. Volien estar junts, abraçar-se i tenir cura l'un de l'altre, compartint la seva felicitat.

El castanyer volia enfilar-se amunt sense parar per atrapar el Sol entre les seves amoroses branques, i dedicà tot el seu temps i energia per alçar-se sense parar. Ben aviat havia crescut més que el pi més alt i vell de tot el Bosc, i seguia escalant el cel sense parar, escurçant el camí que hi havia entre els dos enamorats a pas de gegant.
Tots els habitants del Bosc quedaren esmaperduts davant d'aquell espectacle, però a la vegada començaren a mirar recelosos aquell créixer i créixer incessant.
­ Perquè no t'aferres a nosaltres amb les teves arrels?­ li preguntaren les argiles, preocupades.
­ Ei, jove castanyer, torna aquí i vine a parlar i a divertir-te altra vegada!­ li suggeriren les aigües subterrànies, al veure que el nou visitant ja no els feia cas ni els parlava.
­ Nano vigila! Que si creixes tant per alt i poc per ample et torçaràs, que en sabem molt d'això, nosaltres!­ l'advertiren els bons pins, des de la seva base.

Però el castanyer poc els escoltava. Doncs era tant fort el sentiment que sentia pel Sol que ho donava absolutament tot per apropar-se a ell i fer més curt el camí cap al somni.
Mentre creixia amunt sense parar les seves arrels no es feien fortes, i no el subjectaven bé ni absorbien de l'aigua i la terra prou energia. Mentre creixia amunt sense parar no era prou fort per donar fruits als animals del bosc ni per fer branques amples que abracessin i s'aguantessin amb els altres arbres del Bosc.
No s'adonà fins que fou molt tard que si no tenia gruixudes branques tampoc no podria tenir grosses fulles que captessin tota la llum i escalfor que el Sol, el seu gran amor, no parava de transmetre-li.

Arribà la tarda al seu final, i la vermella lluminositat del cel anuncià el moment de la posta de sol. L'enamorat del castanyer s'apropà a les muntanyes de l'horitzó contrari pel que havia nascut a l'alba, i s'acomiadà.

­ No havia viscut mai un dia tan màgic i esplèndid, estimat castanyer. Ets l'arbre més fantàstic que he conegut.­ va dir el Sol, amb un somriure gros i sincer.
­ No te'n vagis, Sol! Queda't aquí amb mi, fins que sigui prou amunt per abraçar-te i fer que ens quedem junts per sempre més!­ contestà trist el castanyer, fent un últim gran esforç per estirar-se cap al seu estimat.
­ Em sap molt de greu, però no puc aturar el meu rumb. Demà tornaré a ser aquí de nou, i podrem parlar al llarg de tot el dia. Salut, i sort!­ s'acomiadà finalment, i s'amagà amb un sospir darrera les majestuoses muntanyes.

Es feu de nit ràpidament, i el castanyer de sobte es trobà sol en la immensitat de l'alçada. S'adonà que es trobava totalment fora de l'abast de la protecció del Bosc, i que ja no tenia forces per fer créixer les arrels que els subjectessin a terra ni les branques que li donessin estabilitat.
Les aigües subterrànies s'havien enfadat amb ell i ja no li oferien l'energia que necessitava per a recuperar les forces, i les argiles l'ignoraven de mala manera.

Tot just llavors el cel s'ennegrí fins a tapar les estrelles, i una terrible tormenta s'inicià.
El vent el feia moure's amunt i avall. L'aigua foradava el terra i amenaçava la base del seu tronc amb desenterrar-ne les arrels i robar-li l'únic petit suport que tenia on aguantar-se. Fins i tot els trons l'escridassaven, rient-se del castanyer desemparat mentre els llamps cada vegada s'apropaven més cap a ell i feien intenció d'incendiar-lo.

Estava perdut. Cridava i cridava però ningú ja no l'escoltava. D'un moment a l'altre el vent el tombaria arrencant-lo del terra, o sinó trencaria el seu llarg i fi tronc sense miraments.
Llavors, just quan el castanyer ja es donava per mort, es feu un forat en el cel ennegrit i la llum de la lluna emergí entre la tormenta, il·luminant el castanyer d'esperança.

El castanyer mirà emocionat l'astre que li donava claror, i s'adonà que sobre la lluna hi havia reflectida la imatge del Sol, que des de l'altre banda del planeta seguia pensant amb ell i tenint-ne cura, mentre li enviava forces i confiança.

­ Lluna, senyora de la nit, tu qui et mous en la foscor però a tothom guies, salva'm de la tormenta de mort, si us plau!­ feu el castanyer, ballant frenèticament des de les altures.
­ Jo no puc fer que la tormenta s'aturi, benvolgut castanyer. Però el meu millor amic, el Sol, qui sempre m'ajuda, m'ha demanat que li faci a ell un favor molt especial. Puc salvar-te, castanyer, però hauràs de començar de nou, amb paciència i ganes de tirar endavant. Has de tenir confiança, i pensar que per molt lluny que us trobeu tu i ell en aquest mateix moment, els vincles màgics de l'amor mai no us deixaran desemparats.
El castanyer suplicà en una senyal afirmativa, i va perdre la consciència a la vegada que una poderosa aureola lluminosa l'envoltava.

Quan el jove castanyer despertà amb la nova alba s'adonà que la lluna havia donat resposta a les seves súpliques, i havia fet un miracle. De sobte se sentia molt més baixet que durant la tormenta, i quan albirà l'horitzó s'adonà que es trobava just només uns pams per sobre de la resta dels pins del Bosc. Però també se sentia fort i vital, com en el moment de néixer, i es fixà ràpidament que les seves arrels s'havien tornat gruixudes i molt profundes, el seu tronc gros i robust, i les seves branques amples i llargues, suportant fàcilment amb elles centenars de belles fulles.
En aquell moment tot el Bosc també s'acabava de despertar, i tothom sense excepció comentava excitat el màgic esdeveniment. Les argiles i les aigües subterrànies referen la seva amistat amb el castanyer, més que content de tornar a estar ben acompanyat, i els pins s'afanyaren a riure i a felicitar-lo quan el castanyer reconegué que s'havia d'estar ben aferrat a terra abans d'alçar-se cap a dalt. El Bosc perdonà el castanyer i el feu de nou el seu fantàstic protagonista
, i ell, reconfortat després d'haver-se salvat i haver pogut tornar a ser acceptat, prometé no deixar-los altre cop de banda.

Quan aquell bon dia el Sol s'alçà de nou sobre les muntanyes, els dos enamorats es saludaren, emocionats, i parlaren hores i hores sobre el que havia passat.
Aquella nit el Sol es tornà a amagar, però durant els següents dies i setmanes el roure no tornà a passar por de la foscor, sentint-se protegit gràcies als habitants del Bosc, i del mateix Sol, amb qui pensava i que sabia que també pensava amb ell.

El castanyer va seguir creixent i creixent, apropant-se de nou al que sempre seria el seu amor i enamorat, i un bon dia arribà a ser més alt i tot que quan ho havia sigut la nit de la tràgica tormenta, aquest cop aguantant-se sobre un pesat tronc i unes llargues arrels.

Explica la llegenda que gràcies a la força i l'ajuda dels habitants del Bosc, el gran castanyer un dia esdevingué gegantí, i ho fou prou com per abraçar el Sol entre les seves fortes branques, aturant el seu rumb, unint-se i estimant-se per sempre els dos enamorats i convivint amb harmonia amb tots els habitants de la regió.