Dins l'Atzucac (atrapat en un cul de sac)

L'aire s'esquinçà. Una suau veu melòdica començà a recitar.

>"Sobre el pedestal de l'univers,
s'eleva com un gran arbre,
Que no té dret ni revers,
sinó infinites fulles amargues.

Fulles que cauen sense parar,
d'una en una i en suau baixada,
Formant una gran bafarada,
que dibuixa el pedestal.

I no és un dibuix fet ni desfet,
doncs es fa i es desfà a tort i a dret;
A cada fulla que vol caure,
una pinzellada que el vol plaure.

Però hi ha alguna cosa que el reté,
que el subjecta i que el manté,
És l'arrel d'arbre i univers,
que entre dibuixant i dibuix s'entreté.

I doncs l'arbre és invisible, intocable,
potser etern però no immutable,
Requisit de tots els canvis,
malgrat que siguin deplorables.

Proveït de saba infinita,
jove i vella a la vegada,
Que de ben segur palpita,
movent pinzell i bafarada."


Foren aquestes les belles paraules,
Pels llavis de la poetessa dictades,
Ara enterrades sota el pas dels anys.

La poetessa vestida en verdes cascades,
De fulles primes, suaus i allargassades,
Que era la clau de tots els panys.

Panys misteriosos i d'endevinalles,
Ficticis, coberts d'enginyoses metàfores,
Que induïen i conduïen als enganys.

El condemnat, sospirà.

>"No en sé la resposta,
La resposta de l'endevinalla,
I malgrat que he de parlar en rondalles,
Vull sortir d'aquest parany.

Obre'm les reixes,
dóna'm la clau,
treu-me les cadenes
i allibera'm d'aquest cau.

El que vull és la natura,
El que vull és veure món,
Des de més enllà de les finestres,
Que confinen aquest tron.

Un tron que és de pedra,
I domina l'estança del suplici,
Sotmetent-me sempre a l'espera,
I fent-me perdre el vestigi."

>"Doncs llavors no et puc ajudar,
Si aquesta endevinalla no em saps contestar."

I es girà, i se n'anà.
Durant uns instants caminà.

>"Espera, si us plau!"
La poetessa s'aturà i es girà.

>"Quin fat més malenconiós,
Haver de romandre,
Des d'abans, ara, i per sempre més,
Dins aquest buit i obscur atzucac."

I la poetessa rigué, es mofà,
Del pobre destí d'aquell qui no sabia endevinar.

>"Dóna'm una última pista,
I el poema intentaré contestar."

La poetessa de nou s'apropà,
I a les orelles del condemnat, xiuxiuejà.

>"És l'arbre que transcorre,
Que lentament o ràpida succeeix,
Així com els transcurs de les coses,
Sotmès a l'arbre; es compleix.

Tu l'oblidares,
El menyspreares,
El desaprofitares i ara és el teu carceller.
Doncs no sóc jo, la poetessa d'endevinalles,
Qui et reté, aquí, presoner.
I tampoc no ho serien les reixes rovellades,
Si ell no existís; però ho és.

A ell l'has d'endevinar,
Doncs no l'ets capaç de recordar,
I és allò que anheles recuperar;
No el vas saber estimar, ara tan sols l'has de pensar.
Llavors jo et podré alliberar; te'l podré tornar."

I llavors el condemnat,
Aquell qui no sabia endevinar,
Dins la foscor de l'atzucac enterrat,
Provà de recordar.

Tancà els ulls, i els vestigis d'endevinalles retrobà.

"Sobre el pedestal de l'univers, s'eleva com un gran arbre, que no té dret ni revers, sinó infinites fulles amargues... I doncs l'arbre és invisible, intocable, potser etern però no immutable, requisit de tots els canvis, malgrat que siguin deplorables... Proveït de saba infinita, jove i vella a la vegada, que de ben segur palpita, movent pinzell i bafarada..."

>"Temps",
L'endevinador sospirà.

El forrellat de les reixes s'esquinçà,
El tron de pedra es trencà,
I la vella estança del patir,
Que es demolí,
Acabà amb l'existència de l'atzucac;

I la poetessa, "vestida en verdes cascades, de fulles primes, suaus i allargassades, que era la clau de tots els panys",
somrigué, i entre la bafarada, s'esfumà.

Des del pedestal de l'univers, xiuxiuejà.

>"El Temps, el Pas del Temps."