Superhome

BENVOLGUTS SUPERCIUTADANS...

29 anys. Ex-estudiant fracassat. Ex-ajudant de transportista. Ex-home de càrrega i descàrrega. Baix rang social. Ex-iniciat a la drogaaddicció. Posterior ex-home en atur. Drogaaddicte del tot. Ex-iniciat a la delinqüència. Problemes econòmics, familiars. Delincuent del tot. Problemes legals. Ex-iniciat als judicis. Greument sancionat. Embargat. Criminal... Condemnat.

Ex-fill d'una família. Ex-germà. Ex-amic...Ex-persona.
29 anys. En fa 7 o 8 (no ho recorda, ben bé) que és dins d'aquest fred cau construït amb ciment i terror. Mitjanit. Fa unes quantes estones que s'han tancat els llums i que regna un silenci tens, nerviós. De fons se senten uns gemecs reprimits i plorosos. Si es tornen massa escandalosos el seu proferidor potser serà apallissat.
L'ex-home s'incorpora tant silenciosament com li ho permet aquell brut, horrible i vell matalàs de molles. Aquella setmana es troba dormint a la llitera de dalt, tot un privilegi, doncs permet veure a través d'una petita i embarrotada finestra les vagues i tristes llums de vigilància. Pensà que era feliç. Es portava molt bé amb els seus nerviosos, pudents, incivilitzats i violents companys d'habitació. Sovint li agradava (bé, era una permanent obligació) viure al llarg de tot l'any comprimit amb ells dos en una habitació que tenia poc més de 6 o 7 metres quadrats de superfície i el sostre de la qual gairebé podia ser tocat per una mà alçada. La claustrofòbia ho feia tot molt més fàcil.
El lavabo es trobava adjunt a l'habitació. Aquell era tot un luxe, doncs a diferència de la que havia sigut la seva primera estança en aquell lloc, la seva nova habitació tenia una fina cortina que separava el lavabo de les lliteres on dormien. Però bé, malgrat que allò feia sentir vagament millorada la seva dignitat, tenia el plaer de poder escoltar i compartir gairebé en directe les seves necessitats fisiològiques amb els seus estimats companys, i viceversa.
No tenia massa son. Se sentia lleugerament deshumanitzat per la rutina diària que l'obligaven a dur a terme. Es feu un breu esquema del dia de demà, que mai més seria capaç de diferenciar de qualsevol altre dels dos milers de dies que duia vivint allà.
A les 7:30: Primer recompte del dia i revista de cel·les. A les 8:00: Esmorzar, i recollida d'una correspondència que, per a ell, era inexistent des de feia temps. De 8:30 a 14:00 es dedicaria a treballar si hagués de mantenir una família que no té, o estudiaria per una carrera que mai tindrà interès en fer... però igualment la massificació no li ha permès encara cap lloc disponible, de manera que es dedicarà a deixar la ment en blanc i observar els pocs interns que duen a terme alguna activitat. Sinó farà esport amb altres interns, donant voltes de manera repetitiva al gris petit pati on es troben tots quan no són a les cel·les. A les 14:00 dinarà, i si té sort, després de dinar li tocarà visita mèdica o alguna entrevista amb l'equip de tractament, cosa que sempre el distreu una mica. Assistirà al programa de metadona; això li arrancarà del cos part del nerviosisme histèric que l'obsessiona, fins a les 20:00, quan ja se li estaran passant els efectes de la droga legalment aplicada i serà hora de sopar. Els faran un nou recompte, i aniran a les cel·les de nou. Alguns interns afortunats s'encarregaran aquella nit de la neteja d'alguns mòduls, del pati, o de la coberteria i els plats del sopar. Llavors es posarà a mirar el sostre de nou, doncs mai no tenia massa ganes de llegir (sempre li havia costat), i esperaria el temps que fes falta perquè es tanquessin els llums. Tot plegat per acabar-se adonant que, com cada dia, tampoc no tenia gaire son.
Li encantava l'ambient d'aquell lloc. Allà tenia l'oportunitat de compartir amb més gent la seva drogadicció i la multitud de malalties derivades que allà eren presents i que s'infestaven entre els interns com una plaga, com una pesta. Per sort amb el temps s'havia acabat fent còmplice dels interns que més o menys es feien respectar entre els altres, els més poderosos, que o bé tenien en favor seu la simpatia d'algun vigilant que els ajudava o bé per raons purament físiques dominaven i controlaven la resta mitjançant la força i la violència, quan no el terror psicològic. Allò li havia permès deixar de ser assetjat constantment, malgrat que de tant en tant encara era prou afortunat com per gaudir d'una brutal violació.
Com a mínim hi havia algunes petites coses que el reconfortaven en aquella fastigosa i freda soletat. Per exemple, sabia que quan sortís d'allà al cap d'uns anys (bé, si podia sortir d'allà al cap d'uns anys malgrat la malaltia de la qual sabia que moriria tard o d'hora), podria donar per suposat que no tendria a ningú a qui veure ni enlloc on anar, finalment fora de la presó.
Espera! Potser sí. Donat que el lloc aquell mai serviria per rehabilitar-lo com a persona sociable, tornaria a delinquir en qüestió de dies. Donat que, per descomptat, tampoc no el podrien lliurar de la seva drogaaddicció, ja sabia a qui acudir. A aquell qui li havia proporcionat la droga quan encara vivia a fora. Aquell qui l'havia apallissat perquè ell no donava els diners que prometia però que no tenia. Llàstima!, pensà. Era probable que aquell camell malparit hagués mort com molts d'altres, o que a hores d'ara ja es trobés també empresonat. Segurament també l'estarien castigant de manera brutal, en comptes d'intentar que tornés a ser persona o que pogués tornar d'alguna manera o altra a la societat el mal que algun cop havia fet.
Per descomptat, és millor matar o retenir el mal que no pas prevenir-lo, és més car i millor tancar el causant del dolor de la societat que rehabilitar-lo perquè deixi de delinquir, cosa que inevitablement tornarà a fer si surt viu de la presó.

78 anys. Ex-muller d'un marit alcohòlic que en fa 3 que ja és mort. Mare de dos fills. Del gran, qui en el seu dia va poder estudiar i després treballar, ja fa més de 15 anys que no en sap res. Del petit, de 53 anys, en sap massa. De jove que era força inestable psicològicament. Les drogues i els greus problemes familiars el van dur a una esquizofrènia que no va ser tractada mèdicament com calia. Més d'una vegada l'havia pegada, fins i tot en presència del seu marit (llavors encara viu), qui la insultava i mai duia un cèntim a casa.
Últimament el seu fill estava més tranquil gràcies als forts relaxants que li receptava el metge de la seguretat social. A força de temps i paciència ella havia aconseguit que se'ls comencés a prendre en comptes de vendre'ls a drogaaddictes que li donaven pocs diners a canvi, diners amb els quals avorria les penes emborratxant-se com el seu pare.
Ella ja no en tenia prou amb la pensió de viduïtat. Després de varis avisos d'embargament s'havia hagut de posar a demanar caritat per poder pagar l'aigua i el menjar i seguir tenint cura del seu fill.
La seva cara seguia irradiant felicitat quan la gent l'escopia amb la mirada i l'insultava en un silenci misericordiós, quan la compassió dels indiferents es tornava hipocresia.

23 anys. Ex-persona d'un Estat fastigosament pobre i estranger. Prostituta d'aquest bonic i ric i culte i solidari estat. Meuca. Pendó. Bagassa. Fúrcia. Tia guarra. Pendanga. Pava. Porca. Mala pècora. Meretriu. "Zorra". Marrana. Dona de la vida o dona de vida fàcil (oi tant, que és fàcil!). Ramera. Marrana. Barjaula...Puta.
S'havia sentit anomenar de mil-i-una maneres diferents, tantes que sovint li costava recordar el seu nom. La seva vida actual, molt planera i agradable, consistia en poc més que patir un fred malaltís i no gens misericordiós a l'hivern i cremar-se la pell al insuportable sol de l'estiu de carretera. Tot allò acompanyat de les didàctiques i divertides activitats que realitzava al llarg de cada nou dia, insolent: atendre els seus estimats clients. Li agradava tant aquell treball!
Feia poc més de dos o tres anys, quan encara moria de gana i malaltia amb la seva família en aquell Estat fastigosament pobre i estranger (el nom del qual no s'atrevia a pronunciar, per por de despertar el goig i l'eufòria i la solidaritat racista de la gent qui l'envoltava), havia decidit escapar i deixar tota la seva vida enrera per buscar la supervivència i un treball que li permetés d'enviar diners als seus pròxims. Sí, exacte, així de fàcil i senzill: abandonar-ho absolutament tot (i tot no significa gairebé tot menys allò que és més important; no. Allò que pugui arribar a ser el més important també és inclòs en el tot, i per tant abandonat).
Bé, tot menys dues coses, la pròpia vida i els dolorosos records de tot el que ja ha sigut viscut i deixat escapar, llençat. Malgrat que, ben mirat, la seva pròpia vida ja no era gaire seva, doncs més aviat pertanyia a aquell home fastigós a qui havia confiat el total dels pocs diners que la misèria de tots els seus familiars acumulava, aquell home fastigós que a canvi d'aquests diners l'havia fet travessar un tros de mar enfurismat sobre quatre pals de fusta mal enganxats entre sí, jugant amb la seva vida com qui juga als daus; com aquell qui es fa ric jugant a la ruleta russa amb la pistola al cap d'un desconegut, qui ha pagat per l'oportunitat que la pistola no dispari i que l'home fastigós li obri una porta a una habitació que diuen que és la salvació.
I l'altra cosa que encara tenia? Allò que encara no havia perdut del tot? Ah, sí! Els dolorosos records de tot el que ja ha sigut viscut i deixat escapar, llençat. Respecte això només hi trobava un petit problema, com una petita pedra a la sabata que no t'acaba de permetre l'absoluta felicitat que et proporciona una vida perfectament fantàstica. I quina és la pedreta? Ben senzill: Les brutals i constants humiliacions que li regalava l'home fastigós amb uns generosos maltractaments, i les ben intencionades i innocents i violacions que li oferia després de cada jornada, quan ella li havia de donar gran part del que cobrava per també haver-se deixat violar durant el dia (normalment, pel seu descans, p
er gent una mica - i tampoc no ens passem - , més amable i considerada)... tot aquell conjunt de coses que la feien somriure i pensar alegrement que preferia no viure, que volia ser una persona diferent de la que havia sigut abans, doncs la seva mera existència actual era un insult per a la persona que recordava haver sigut, quan encara tenia un cert orgull i una dignitat com a persona malalta i morta de gana que vivia en un Estat fastigosament pobre i estranger.

Sort que la Puta estrangera està ben considerada i acceptada com a igual per la resta de ciutadans "de veritat". Sort que posseeix l'ajuda d'una seguretat social i la protegeixen uns drets humans que ningú li pot assegurar. Sort que pot mirar a qualsevol a la cara i dur el cap ben alt per ser aquella a qui tants ciutadans de veritat i de bona classe acudeixen desesperats per satisfer les seves necessitats sexuals, completament legítimes, com no ho és la prostitució. Sort que encara se sent persona.
Sort que la pobresa, l'agonia i la indiferència social no margina a la senyora que té cura en malaltia del seu fill esquizofrènic. Sort que cap ciutadà honorable i digne vol mirar a la cara de la seva mare quan aquesta, desesperada, surt al carrer a rebaixar-se i humiliar-se per obtenir a desgana els diners que li permetran de sobreviure a la demència del seu fill. Sort que tenen on anar. Sort que tenen algú qui els vol ajudar.
Sort que la massificació mai suposarà un problema per al fill de se mare que és un criminal i viu engarjolat, (ai pobre!), sense poder-se rehabilitar com a persona ni integrar-se mai més a una societat que no li pertany, ja que l'expulsa per castigar-lo, en realitat, en comptes de voler que deixi de ser criminal. Sort que així tothom se sent molt millor.

Sort.
Sort que l'autora o autor d'aquest text tampoc no ha aconseguit fer mai res substancial per evitar que la realitat sigui tan real, real i bonica, solidària i real, real i fastigosament hipòcrita.
Perquè canviar les tornes? Perquè dignar-nos a canviar la balança de la nostra felicitat per a que els altres desgraciats (miserables, indignes, mandrosa escòria) també en tinguin una mica? Perquè si, després de tot, som nosaltres els qui hem tingut sort?