Encara que visqui on el món ja no dona voltes.

"de paraules tristes", que omplen molts dels nostres poemes (almenys els meus...) i ens acosten al punt d'on hauriem de partir - quan decidim trencar amb allò que ens mata. Aleshores, farem com tu, parlarem el nostre idioma....

Quina meravella!

quina segona part del poema!!!
t'has quedat a gust, eh?
encara que visquis en un món que no dóna voltes... et trobaré... i mai em quedaré sense els teus versos i la teva amistat!!!
un petonàs i una abraçada!

Mes que el mon ens emprenya com tomba, pots escriure allò que vulguis i de ben segur m'agradarà, perque duus la lluita al vers encara que no hi surti, pots parlar de flors...però sempre estarem al cas de qui ens les roba, per que com deia el mes gran dels poetes, els fets son els que son i els fotuts sempre els mateixos.
salut i un petonas

Apa, a cremar la grisor i obrir noves clarianes amb el fum de les cendres...
Enterrar moltes vegades és un punt i apart, un acte que requereix força i nova empenta per no plorar continuament el passat i mirar endavant amb els ulls del qui cerca nous misteris, nous missatges amagats en els colors de cada dia.
Moltes vegades ens queden en punt mort i llavors el món no sembla girar cap a enlloc.
Només cal el primer pas, acompanyat del cor, tots dos a una, avançant per noves dreceres.

Un trencament, una renovació...

Molts petons Sílvia!

el mon sempre donarà voltes, encara que nosaltres no un veguem. Cal mirar sempre endavant, perquè enrera fa mal. El passat, per apendre; el demà, per il.lussionar-se i viure.
Fa poc que rondo per aquí. Es un racó de sinceritat, llibertat i canalització. Fins aviat.