Encara hi vaig ser a temps

Encara hi vaig ser a temps,

era l'últim dia de la meva infància

en l'últim instant dels anys 50.

Vaig poder-ho veure:

el darrer llagut al límit de la càrrega

allà majestuós al mig del riu.

La darrera mula saltant al moll,

la darrera tibant la sirga,

a la vora del molí salat

a l'ombra del castell templer,

lluny dels remolins temibles

o del gruny d'aigua i pedra

sota el cap de la vila...

Vaig viure aquell moment de plenitud eterna

puix encara passa i passa en el record.

Potser voltava entre les canyars

O m'ajupia rera de tamarius.

He viscut tot allò, extraordinari,

que trenca la buidor de la tarda,

amagat darrera el garrofer

en un mon silenciós que no es movia,

el darrer moment dels anys 50.


He vist, també, fer feina al calafat


sobre un llit de còdols

amb la brea i l'estopa,

com la cosa més normal del mon,

el seu darrer dia.

He contemplat cobert tot l'Arenal

I navegar el llagut per sota els arbres.



De cop se'm van endur,

aquell moment etern ja s'acabava....



Hi ha consol quan hom deixa el que estima

encara que un moment desprès s'ensorri?

Allò que has conegut i et sembla insuperable.