En el no -res

per a recrear aquest ambient de buidor amb l'austeritat de les paraules. Utilitzes només les necessàries, sense floritures. Les teves paraules reflecteixen exactament la soledat del no-res.
Quina mania de posar portes al camp i barrar el pas...! Núria, cada dia em sorprens més i més.
Petoncillos d'Any Nou.
Aurora.

Per cert, l'Alba sóc jo! L'Alba i l'Aurora som lo mateix

Felicitats per la delicadesa en l'expressió del silenci, de la solitud, del buit. Has sabut dir-ho amb emotivitat i senzillesa no exempta de profunditat.

Bon any, eaquest que ens ve!

Abraçades, xicona!

PS.
Era difícil el repte. Tant, que no se'm va ocórrer res.

en el que pren (al meu entendre) una força especial la solitud i el silenci que s'evidencia al guaitar per l'escletxa darrera la porta ajustada. Curtes paraules, versos breus però descriptius i plens de contingut.
amb afecte

Lluís

Un poema que diu molt.
Tant darrera com davant, la porta pot fermar-li al pas.
I la boira li fa un buit per mirar al més enllà.

M'ha agradat.
Salutacions.

em suggereix dues versions.
Primera : que l'home no vegi tan sols una terra erma sinó un futur esperançador.
Segona :que l'aclapari el desànim i sigui incapaç de construir un món nou.
M'ha encantat el teu poema, Núria.
Una abraçada amb la meva admiració.

Quan vaig llegir aquest poema teu, no vaig poder resistir la tentació de fer la comparança amb la meua visió de la mateixa imatge. Crec que aquesta és una de les majors atyraccions del Repte Poètic, les diverses i fins i tot contradictòries visions poètiques del mateix tema...
En el teu cas crec que t'has deixat dur una mica més que no pas jo, per la vessant més pesimista de la fotografia que ens va proposar el josep fornells, però el resultat és d'una plasticitat molt colpidora (dins de la tristor)... L'ENHORABONA!!!
Una forta abraçada!
FRANCESC

Em costa comentar-ho. Vull fer-ho i no trobo paraules. Hi ha quelcom dins meu que demana silenci.

que ens descriu una imatge colpidora, on no s'albira l'esperança. El títol que hi has posat defineix perfectament allò que vols presentar, un esperit vençut, unes arrels somortes, que colpegen adolorides la porta tancada. M'ha agradat molt, Núria!

Una afectuosa abraçada,

Pilar

Ja em va agradar quan el vas presentar al repte, i ara el torno a llegir i encara m'agrada més.
Paraules com desencís, enyor, buit, sensacions que a mi també em transmet aquesta imatge.

Un poema contundent i amb molta música.

Un pto.