En castellano, joder.

jo penso que si estàs a Catalunya l'idioma de qualsevol aula i de tots els àmbits ha de ser el català, i punt.

I si la teva parella és tan estrangera, però va a classes aquí, el seu deure és aprendre el català i poder seguir qualsevol conversa en aquest idioma.



ale!

Quan tenia onze anys, vaig escoltar una conversa que tenia la meva mare amb la seva alumne (ella era professora de confecció. A casa desplegàvem una gran taula i dos cops per setmana venien un tou de noies que aprenien a tallar-se i cosir-se la seva roba).
-Maria, los bolsillos de la falda los embasto también o los puedo coser directamente.
-Amb que ho deixis amb agulles ja anirà bé. Perquè no et quedin torçades.
-¿Puede hablarme bien, que no la entiendo?
-Què és "bien"? Parlar amb castellà?
La meva mare, que va haver d'aguantar la prohibició del català durant la guerra, és va enfurismar. I no només no va deixar de parlar-li en català, sinó que també la va invitar a sortir de casa seva si no entenia les classes.
Reconec que en aquell moment, el seu comportament em va avergonyir. Perquè creia que no ni havia per tant. Però qui ha passat per una prohibició injusta, després no està per aguantar les tonteries d'una repel·lent nena tibada.
...................................................

És tot un honor veure'm en la teva llista d'autors preferits. M'he emocionat.


Nina Abril

ja diu molt. Diu molt de la situació de merda que ens toca viure en una absoluta indefensió envers aquesta gent insensible que encara tenen pebrots de dir que el castellà està perseguit a Catalunya. I els altres, els de les Espanyes que s'ho creuen o s'ho volen creure, que si fa no fa és el mateix.
I nosaltres amb el burro de símbol que és el que ens toca i el que ens escau millor.
Visca la terra! i la nostra llengua!, encara que siguem uns pringats.

gypsy

poques paraules, que encertades, son més explícites que un cabàs d'adjectius. Breu, contundent i respectuós, m'ha agradat molt.

M'ha sobtat el teu relat! La situació, la veritat és que es presenta molt magra...

Com molt bé han comentat ja, sé que si vaig a Madrid a estudiar bé hauré d'assistir a unes classes en castellà, i hauré de comunicar-me en castellà, i tot ho hauré de fer en castellà! I el mateix si me'n vaig a Paris, a Amsterdam o a Shangai amb els seus respectius idiomes.
El que cal és una mica més de mà dura per part de tots nosaltres, els catalanoparlants!

Bé...avui mateix jo també he tingut problemes amb la llengua: ens han fet una xerrada sobre el SEM d'aquí a Tarragona i clar...en castellà. Potser us sembla una bajanada, però jo vaig en un institut de zona rural, i sentir parlar castellà encara és una cosa estranya i que ens hagin fet una xerrada en castellà doncs...no ha agradat massa. He comprovat personalment que l'home que parlava era català i l'entenia.

Què passa? Que fins i tot els catalans ens sentim més còmodes parlant en castellà?
No vull ni pensar-ho...

Adéu!

Libertas

perdó, m'he deixat portar per la ravata. Però aquell "en castellANO, joder!" m'ha tocat el tendre.
Salut, company!

i a mi, a més d'amarg, dolorós.
De petit rebia dia sí, dia també, calbots i galtades per parlar en la meua llengua a l'escola. D'això fa anys, però encara em fa mal. Aleshores no ho entenia, i em demanava per què entre plors i engolint-me la ràbia.
Qui no ha estat mai sota del peu d'algú no ho pot entendre, es commou i prou, però sempre conservant la seua posició dominant.
Tothora estem patint atacs, burles, menyspreu per parlar català, i jo, innocent!, sempre he tractat de convèncer, d'explicar... però ja n'estic fart. A la merda! I a sobre ens diuen intolerants a casa nostra.
Que més els has d'explicar..? Qui té ulls veu, qui té orelles escolta, qui té cor compren... i sinó, com diuen per ací, a fer la mà a sa casa!

Trobo que dir "un sabor amarg" és una manera molt políticament correcte d'expressar-ho, sí jeje
Primer fa mal, és com si trepitgessin una mica la identitat d'un poble - el nostre i el seu -, després et sents impotent i et vas emprenyant. Havia llegit que algun partit polític havia proposat que els nouvinguts al nostre país s'haguessin de comprometre a aprendre l'idioma, discrepant amb els que ho troben una decisió fatxa - si jo vaig a França, ja me'n faig càrrec que hauré de parlar en francès -, crec que és una bona pensada.
M'ha tocat la fibra el teu relat. Una abraçada.