En aquells temps, encara no sabíem...

Tête-à-tête sombre et limpide
qu'un coeur devenu son miroir!
Puits de vérité, clair et noir,
où tremble une étoile livide,

Salut, admirat company!

llegir els teus poemes, les teves reflexions, sobretot al vespre amb la pau que dóna el silenci.
Una abraçada

abans de ser poema.
M'entristeixo- però m'admiro- de trobar això que sento- i no se dir- en les teves paraules. Ets un gran poeta.

a.

que a tu no se't moriren les paraules. Cada dia em sorprens.
Envellir, morir, somniar, la tendresa, els passats i les vides, els futurs que no són com esperàvem... uns temes recurrents en allò que ens escrius, però que cada vegada ens ho brindes amb una major exquisitesa (no se si la paraula existeix) i serenitat.
Una abraçada molt forta, amic.

H.

Els teus decasíl·labs, al marge del missatge que en cada cas contenguin, són sempre un bellíssim exercici formal, una mostra de factura impecable, exemplar.

Després ve que també contenen coses, moltes coses. Gairebé sempre, una poesia compromesa, reflexiva i entenc que molt sincera. "Vam saber créixer més enllà dels motius de les paraules que ens moriren abans de ser poema" són uns versos preciosos, en la línia d'un cert desencant -característic?- davant el fet inexorable del pas del temps: "...els somnis perennes
arrelats al profund de les esquerdes i aquell futur traçat amb breus dibuixos que ens vam passar d'amagat i són cendra".

Qui pot quedar-se indiferent, davant plantejaments d'aquest calat? Jo no. Jo l'únic que puc fer, com sempre, és manifestar la meva admiració.

El pas del temps quan encara no som conscients:

"En aquells temps, encara no sabíem
que cada nit que passa ens fa més vells..."

...i també tots els poemes frustrats:

"...més enllà dels motius de les paraules
que es moriren abans de ser poema."


Gran poema amic Antoni!

Una abraçada!

FRANCESC

cendres, fred... motius de les paraules, que van morir "abans de ser poema."
Meravellosos versos finals que fan pensar i pensar. La reverberació del temps innocent en què ni tan sols hi ha la consciència d'envellir, en motius que impregnaren unes paraules que ara ressonen en la rítmica vibració del poema.
Indaguem constantment en el temps que ens va afaiçonar, que ens va marcar, que va congriar els focs d'aquestes cendres que ara són fredes, però que han escalfat el nsotre trànsit, la nostra vida.
Una abraçada,
franz