Embarcant aficions

El Miquel recordava la seva infància vivint prop del port. Des de ben petit , sentia una gran atracció pels vaixells. Quan els pares el duien a veure’ls era el nen més feliç del món, i després a casa, dibuixava tots els que podia.
Quan va fer els deu anys, els pares, veient-lo força responsable, el deixaven anar sol amb bicicleta. Sabien que no anava gaire lluny dons sempre acabava al mateix lloc: al port.
Moltes tardes en acabar l’escola, passava llargues estones veient les sortides o arribades de vaixells grans, petits, barques de pesca ,llanxes, velers .Els amics que sovint l’acompanyaven van acabar avorrint anar sempre al mateix lloc. En canvi el Miquel somiava despert que vivia increïbles aventures. Es quedava bocabadat davant els enormes vaixells. Li semblava miraculós que amb tant pes poguessin surar.
A mida que es va fer gran, les seves aficions seguien acostant-lo al mar i tenia un munt de llibres sobre vaixells .Quan sabia que arribava algun creuer, s’acostava al port i es quedava palplantat admirant-lo. Comptava els pisos i els compartiments i suposava que al capdamunt devia haver-hi la piscina, el camp de tenis, el gimnàs, la discoteca i un munt de coses més...

De sobte va sonar el telèfon de la cabina de comandament i el Miquel va tornar del seu viatge pels records.
A l’altre cantó de la línea el segon oficial li va dir:
-Dispensi Capità! recordi que avui el sopar de gala és una mica més aviat.