Em fa por oblidar-te. (equívocs)

Un relat de: diesi

Totes les il·lusions que tenia se'n van anar fa temps. Cap diversió és eterna. I ara només queden els records. Vas esborrar-ho tot com si es tractés d'una paraula escrita a la pissarra. O potser vaig ser jo, tant li fa. Ja res no té sentit. Per què haig d'estimar-te? Qui va decidir-ho així?

Dir que t'estimo és poc, t'ho he repetit tants cops que ja va perdent sentit. En realitat no hi ha cap paraula per dir el que sento. Ja no hi ha res. I tu estimes, però a una altra noia. I jo fent-me il·lusions.

No hi ha res que em faci oblidar. No hi ha res que t'arranqui dels meus somnis. Fa nits que no dormo per por de somiar amb tu. Encara no et parlo per por de tornar a mirar els teus llavis. Encara no et miro per por de tornar a plorar. No puc estimar-te perquè no vull patir, no vull tornar a perdre't, no vull. No puc estimar-te, recordes?

I en realitat sé que la única culpable vaig ser jo, això és el que més mal em fa. Et vaig perdre, gairebé ho vaig fer de forma conscient, i ara me'n penedeixo. Es que només puc fer això, perquè et dic que t'estimo, però ja no hi ha res més a fer. Hauré de buscar algú altre que em faci sentir les mateixes coses que em fas sentir tu. Algú altre que m'aporti il·lusions, sentit, a la vida. Algú que es converteixi en el meu únic motiu d'existència. Però et veig, i tot em sembla tan difícil...

Crec que no puc oblidar-te, més que res perquè no vull fer-ho. Si algun dia ho aconsegueixo, serà sempre amb aquella espina clavada dins, pensaré que si no t'hagués oblidat, potser encara tindria una possibilitat amb tu. Però només són il·lusions, il·lusions que s'esborren cada cop que em mires, cada cop que em parles, cada cop que algú diu el teu nom, cada cop que hi ets. Cada cop que veig que cada cop t'estimo més.


Comentaris

  • sinda | 25-01-2007

    Llegint-te m'he vist en un mirall. He entès cada una de les teves paraules i les he vist reflexades en el meu univers.
    Tan real i tan dolorós, oi? Com pot ser que l'amor, la cosa més bonica, arribi a fer tan de mal?
    Dies i nits pensant en una persona. Cada cosa és un record que fa pensar en el seu nom. I et repeteixes que ja en tens prou i que s'ha acabat...però res...res no s'ha acabat, perquè l'endemà hi tornes a pensar.

    T'arribes a sentir culpable d'haver-lo perdut? Això encara et pot fer més de mal....i no! Tu, segurament no n'ets la culpable...forma part del destí...

    No tinc la solució alq ue segurament sents, tan de bo! Només puc dir que en algun racó hi ha t'espera i t'estimarà en majúscules, fent tornar el sentit i el valor a aquesta paraula ESTIMAR.

    m'ha agradat llegir-te