Em dic Platón, i què?

Buenas noches señora, buenas noches señora, hasta la vistaaaaaaa..." Era Bertín Osborne. Estava atrapat dintre d'un cotxe a dos quarts de cinc de la matinada amb una dona que acabava de conèixer en una discoteca per a desesperats, com jo, i que fins i tot era fan de Bertín Osborne.

Tenia la impressió de que la meva vida desfilava sencera davant dels meus ulls, ¿seria un missatge?, ¿anava a morir allà?, valga'm Déu ¡no!, si existeixes, no siguis tan cruel, amb Bertín ¡no! T'ho prego. Per un ateu, i jo en sóc, pregar a Déu era símptoma d'un alt grau d'alcoholèmia, desesperació i a la vegada de profund fàstic per la veu que sortia d'aquell aparell infernal. "Recuerdos a su señooooor". -Será cabrón el tío-, a sobre se n'en fot del pobre "cornudo", no té ànima.

Xato - a que ve això de xato, ¡coi!, que ens acabem de conèixer - ¿on anem, a casa teva o a la meva?.

Filla, no ho se, la veritat es que tant se me'n dóna, -i vaig pensar, aquesta és la meva- per cert, et faria res treure aquest CD?.

Em va mirar incrèdula, sense poder dir res de res durant uns segons, a la seva cara es podia llegir la indignació pel sacrilegi que havia comès, com si pensés -aquest tio no té ni idea de música.

No t´agrada -¡el que m'extranyaria és que li agradés a algú, cony! Vaig pensar, reprimint les ganes que tenia de cridar demanant ajut. Però llavors, el meu instint de "macho" va aflorar, i és que un "polvo" era un "polvo" i no estava el tema com per deixar-ho perdre per culpa d'un cantant que a mi, i perquè quedi clar de manera definitiva, em semblava un impresentable.

No, no és que m'agradi -vaig dir com vaig poder, imaginant el que m'esperava si era llest- només ho deia per si tenies alguna cosa més romàntica.

Un somriure maliciós es va dibuixar als seus llavis. Just en aquell moment em vaig adonar de la tremenda errada que havia comès. ¿Com se t'acut dir-li a una dona que disfruta escoltant l'Osborne de matinada que prefereixes alguna cosa més romàntica?.

Mentre continuava ficat en aquesta disbauxa mental, va anar passant cedés a una velocitat diabòlica fins que va arribar al que tenia en ment, i, evidenment era un missatge: moriria en aquell cotxe i, a més, patint fins al final.

"Esta tarde vengo triste y tengo que decirteeeee.." Déu meu ¡NO!. Si no tenim un accident en els pròxims tres minuts i trenta-set segons, la durada de la cançó segons em va informar, em llenço del cotxe.

Aquesta t'agrada més ¿eh? -el que m'agradaria és ser fulminat per un llamp, inclús ser abduït per extraterrestres no estaria malament, vaig pensar- Sandro Giacobbe és l'abanderat del romanticisme de la nostra generació, amb aquesta cançó es va fer el Sacerdot Suprem de l'Amor, el Gurú de la Passió -si fa una altra comparació obro la porta i em llenço, ho juro- a més -va continuar- qui no s´ha enamorat amb dotze anys escoltant aquesta maravella. ¿No opines el mateix, Platón?.

La veritat és que no se què opinar, estic aclaparat -el to irònic del comentari va fer que em mirés amb una fredor desoladora. Potser avui tampoc tindria sexe.

Com sempre deia el meu germà gran "noi, mai he vist ningú que tingui tanta facilitat per quedar com el cul", i quanta raó té. Tanmateix, per això, a les meves trenta-vuit primaveres, la meva familia segueixent sent la meva gossa Lewinsky, ho llepa tot, i el meu rentavaixelles, al que estimo sense condicions.

Escolta -el meu to, ara concil.liador- anem a casa meva, però digue'm Tón, com tots els meus amics.

¿Qué no t'agrada el teu nom?, si és molt original -va dir-.

Potser era sorda, o pitjor, és que volia discutir amb mi sobre com dir-me, era lamentable haver de donar explicacions sobre el meu nom i més a una persona que, no ens enganyem, m'importava un "carajo".

Evidentment, i per aconseguir que em digués Tón vaig haver d'explicar-li la historia del perquè el meu pare va decidir posar a un pobre nen indefens aquest nom, i així fer de la meva infantesa un autèntic infern. Tots sabem que d'adults tot tendeix a relliscar-nos, només és important tenir un bon plec de billets a la cartera i tant és si et dius Platón, Juan Carlos I o Caraculo.

La meva santa mare va intentar de totes totes que el meu nom fos Andreu, però en aquell anys qui manava, per la meva desgràcia, era l'home, així que va haver de claudicar davant del "graciosillo" de don Antonio, "tornero-fresador" de professió i filòsof aficionat, tot i que l'únic que havia llegit a la seva vida era les lletres de les "tonadilles" amb les que ens despertava tots el diumenges abans d'anar a missa de dotze, i d'on pensàvem els meus germans i jo que havia tret tota la seva filosofia de vida, perquè els llibres, com molts altres, els utilitzava com a ornamentació merament decorativa.

I desde llavors el meu nom es Platón Ovejero Trulls -vaig dir mentre obria la porta del pàrquing de casa- i els amics em diuen Tón.

La Rosa, que així es diu, em va mirar amb aquells ulls negres gegantins entre divertida i trista, em va donar un copet a la esquena i un petó els llavis dels que no s'obliden mai. Després d'allò només tenia una sortida. -Mira, xata, digue'm com vulguis...-.