Oda a la corregidora

Un relat de: platon

Com ella bé diu: "no saps,
com en puc ser, de taladro", i jo,
que la conec, m'ho crec.

Se'm va escapar un dia que una oda li faria,
des de llavors no visc, hi sóc sempre, al límit,
l'amenaça ronda, i ella la provoca.

Vuit hores, vuit, em massacra,
així que assegut estic, intentant,
escriure « l'oda de la correctora».

Cert és que escriure el català em costa,
i que ella m'ho corregeix no és mentida,
però, si ho arribo a saber, el nivell "C" trec.

Estic segur que aquesta oda deseperada,
no per dir la veritat serà llegida, si no,
per que potser serà l'última escrita.

La guerra s'apropa, la guerra de lletres,
no se si demà els accents hi seran,
si els apòstrofs no hauran fugit.

Les dobles esses agafaran el seu camí,
deixant-me sol davant la vergonya,
la vergonya de no escriure el meu idioma.

De fet m'ho fa veure, no fa falta tenir seny,
ella ho escriu molt bé, i d'allò no en té,
prova és, que aquesta oda, també corregeix.





Comentaris

  • A veure...[Ofensiu]
    dacar | 04-05-2004 | Valoració: 7

    La literatura és un joc interactiu, dels autors amb els lectors.

    Quan tens alguna cosa per expressar i en fas un poema, estàs fent literatura. Quan algú et posa una pistola al clatell perquè facis un poema, més que un fan el que tens és un hooligan perillós, però vaja.

    El poema és un pèl críptic, pel meu gust. O no "capto" les metàfores, o és que em perdo en els detalls...

    Per acabar, l'homenatjada no té res a dir? Per (insana) curiositat...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: