El Mestre

No sé, m'agrada, em sento especial, tinc el poder, i el més important, se aprofitar-ho i disfrutar-ho en tota la seva magnitud.

Avui has estat increíble, una feina neta i pulida, sense aldarulls ni sobresalts, molt bé -havia dit amb un gest de satisfacció- Però, com t'he dit tantes vegades, encara ens queda molt camí per arribar a la perfecció que volem -va afegir clucant-li un ull des de l'altra banda.

Aquelles paraules havien refermat les seves esperançes de ser el millor, que no hi hagués mai ningú al seu nivell, més que un somni era una obligació, una obligació que faria feliç al seu Mestre. I si el Mestre era feliç, per suposat, ell també ho era.

De totes maneres era conscient de que tenia raó, la feina havia estat bé, però era clarament millorable, havia deixat massa temps el mocador amb "eter" tapant-li el nas i la boca, això va fer que trigués més del normal a recuperar la consciència, si estava inconscient no era el mateix, i va allargar la durada de tot el procés posant en perill tota la operació en curs i totes les que havien previst per més endavant.

Quan la va veure asseguda a la discoteca, una copa en una mà i un llapis de llavis a l'altra, xerrant animadament amb les que, segurament, eren les seves amigues; era maca, molt maca; rossa, molt rossa, just el que havia demanat el Mestre, "avui, em ve de gust alguna cosa especial" i va descriure a aquella noia que, ara, tenia a deu metres.

Es va dirigir amb pas ferm cap a ella, la va mirar directament als ulls i aprofitant la seguretat que li donava el seu metre i vuitanta centímetres d'alçada, el seu cos treballat al gimnàs durant tants anys, acompanyat del seu posat bohemi que tant agradava a les noies, va demanar-li per ballar. Després d'uns somriures i uns copets de les amigues, la noia es va aixecar, el va agafar de la mà i el va endur cap a la pista.

Això va bé, Mestre -va dir xixiuejant i, aixecant la vista al sostre de vidre de la "disco", des d'on ell el vigilava per que no fes cap errada.

Era veritat, allò anava bé, no sabia per què, però anava massa bé. Si continuava a aquell ritme, en un parell d'hores podria tornar a casa amb l'orgull del deure fet, i el Mestre l'estaria esperant al mirall per agraïr-li tanta obediència i dedicació, i per fí podria anar a dormir.

Van creuar unes quantes paraules mentre ballaven, "sembles molt simpàtic". No podia perdre temps, "ets molt maca", la va fer riure, « on has après a ballar d'aquesta manera?, al teu costat semblo un ànec». El seus músculs, el seu "porte" sempre l'havien ajudat, però, no hi havia cap dubte era un conquistador, i ella s'havia adonat que cauria als seus braços. "Espera'm aquí, vaig a dir a les noies que marxem", va fer un gest d'aprovació i es va girar cap els vidres de les parets, "ja és meva", el Mestre tenia un somriure d'orgull, era el seu deixeble.

Sempre, per precaució, canviava de discoteca. Sempre, per precaució, deixava el cotxe lluny, en un lloc fosc. Sempre, per precaució, les sedava abans d'entrar al cotxe, les lligava de mans i peus; ficava un tros de tela a la boca, sempre el mateix així tenia l'alé de la por de totes elles, podria olorar-la quan volgués, i l'assegurava amb cinta embaladora per evitar que cridessin. Mai els hi tapava els ulls, li agradava mirar-los plens de plors demanant clemència, però, ella portava més de dues hores adormida i encara no l'havia vista plorar.

Va mirar el retrovisor, va trobar el Mestre, "tranquil, noi, ja despertarà", "no és el mateix, ja ho sé" intentava traquil.litzar-lo, estaven tan a prop de tenir un altre trofeu que no podia deixar que el seu noi es posés nerviós, "posa la ràdio, et distraurà".

Les veus parlaven de la notícia de l'any, l'assassí psicòpata que havia mort nou noies en deu mesos i del que encara la policia no en tenia cap dada.

Mestre, parlen de mi -va dir- i diuen que sóc un psicòpata -va mirar directamente al seu guia- jo no sóc cap psicòpata, jo no sento veus, JO NO ESTIC BOIG -va cridar al mateix temps que tancava la ràdio i buscava en els ulls de seu interlocutor l'aprovació que necessitava.

Oblida't d'això ara, estem arribant i tens feina a fer -la veu del Mestre sonava implacable i ell no volia que pensés que s'estava debilitant.

Va aturar el cotxe al bosc, sempre l'aturava al primer bosc que trobava, va amagar-lo com sempre feia, i va treure la noia de dintre, normalmente estaven despertes i lluitaven, fent que l'adrenalina pugés com un cohet pel seu cos, però aquesta tot just es començava a despertar.

Com sempre, la va estirar a terra, ara els seus ulls sí estaven plorosos, però l'èter la tenia agarrotada. Com sempre, va obrir el maleter; com sempre, a dintre hi havia el mirall, el Mestre volia veure-ho tot.

Com sempre, a dintre hi havia la serra.

Serra en mà, es va dirigir a la noia, "com es dirà?" va pensar. "No ens interessa el seu nom!" va cridar ell. Ajupint-se va començar a esquinçar la roba d'ella, ara sí lluitava desesperadament davant d'una mort més que segura i propera.

Va mirar-li els ulls, aquell era el moment de més plaer, va començar a serrar-li el front lentament, veient com la vida li marxava, com es tancava per sempre la llum que quan ballaven havien tingut, i com la veu que sortia des del mirall li donava les ordres exactes per poder treure el cervell intacte.

Es va aixecar de terra ple de sang, i ple d'orgull, una vegada més podria donar-li el que desitjava. Va apropar el cervell al mirall, el Mestre el va agafar i com sempre davant d'ell se'l va menjar, ja tenia deu vegades més intel.ligència, ja era deu vegades més dona, ja hi havien deu noies menys al món, ja podien tornar a casa.

Ja eren a casa, ja s'havia dutxat.

Com sempre, després de dutxar-se i abans de ficar-se al llit, es repentinava els cabells cap en derrera mentre contestava, davant del mirall, les seves preguntes. Si el veiessin xerrant amb la seva imatge, potser, algú diria que estava boig, però ell sabia que no era cert, de fet el que feia, ho feia molt bé i el seu contertuli habitual de l'altre costat així li havia fet saber.