El meñique

Un relat de: platon

Com des de feia cinc dies es va aixecar amb el neguit que pràcticament no el deixava viure. Va anar corrent fins al bany, va encendre el llum i es va mirar la mà dreta com feia tots els matins des del dissabte.

¡No pot ser! -el gemec va fer que la Roser fes un bot dintre del llit- una altra vegada no, ¡si us plau!.

La dona havia arribat a la porta i el mirava amb una barreja entre por i fàstic. Era cert un altre cop, ell se la mirava amb desesperació i ella no sabia què dir ni què fer. Des de dissabte la seva vida s'havia tornat tan estranya i desconcertant, com si tot el viscut abans no fos més que un somni agradable del que havien despertat i al que no tornarien mai més.

Fixa't -va dir- com continuï a aquest ritme demà passat seré un monstre al que la medicina estudiarà i...

Va Joel, -el va interrompre- no dramatitzis segur que hi ha una explicació per tot això.

Mira, no em diguis que no dramatitzi, -ja cridava- no és a tu a qui li creix el dit mig centímetre cada dia. ¡Es a mi, oi?.-ella va baixar el cap- el meu dit petit medeix vuit centímetres, i a aquest ritme la setmana que ve fincant-me el dit pel nas podré rascar-me el cervell per dintre. ¡Així que mai més tornis a dir que no dramatitzi!.

Un somriure es va dibuixar a la cara de la Roser, però ell tenia raó a aquest pas sortirien al Guinness i la veritat no li trobava la gràcia, ni a sortir al Guinness ni a que el seu company tingués aquell dit.

Tens raó -intentava tranquilitzar-lo- el que farem, vulguis o no, és anar al metge - i va afegir- trucaré a la feina i diré que avui t'has aixecat amb febre i desprès anirem a l'hospital per veure què està passant.

La Roser no podia deixar de pensar en el divendres, intentava esbrinar el que havien fet, intentava trobar una explicació a tot allò, però per més que ho pensés no n'hi havia cap, tot va ser molt normal. Anar a sopar fora i al cinema, sempre aprofitaven els divendres per sortir una mica de la monotonia dels caps de setmana, i aquell havia sigut un més sense sobresalts ni disbauxes de cap tipus, però quan van despertar el dit petit del Joel era sensiblement més gran i, cada dia era més i més gran sempre cinquanta mil.límetres.

Trenta minuts després sortien per la porta camí d'urgències, la distància era curta així que aviat tindrien una resposta, si és que hi havia resposta. El silenci era el millor recolzament que en aquell moment podia donar-li, era evident que l'únic consol possible era trobar la raó de tot allò.

Bon dia -la noia del mostrador va aixecar els ulls sense moure el cap dels papers que repassava- tenim un problema.-La Roser no sabia com explicar-ho i el Joel estava tan aclaparat per la situació que no podia.

Com tothom que ve a urgències, no li sembla? -massa simpàtica no és va pensar- de totes maneres deixi'm la tarja sanitaria del malalt, seguin a la sala i ja els cridarem.

Quan va donar la volta ell ja era assegut a una cadira de la primera fila, amb la mà embolicada a la jaqueta perquè ningú el veiés. Tenia la mirada perduda en un altre món, era com si hagués perdut definitivament el seny.

Es va dirigir cap a ell intentant esbrinar com ajudar-lo a pasar aquell tràngol. Era difícil imaginar com fer-ho, perque si ho rumiava la situació era realment ridícula, presentar-se davant d'un metge per dir-li que hi ha una persona que no li fa mal res, però que cada dia quan s'aixecava tenia mig centrímetre més de dit petit. Realment dubtava molt de que hi hagués una raó científica per explicar allò.

Com estàs? -li va preguntar posant-li la mà a l'espatlla-.

Doncs al.lucinat, tinc un dit petit de vuit centímetres -la seva resposta estava plena d'amargor- T'han dit si trigarem molt ?.

No ho crec - o això esperava pel bé de tots dos- aquí no hi ha gaire gent.

Quaranta-cinc minuts, de silenci absolut entre els dos, després, una veu va cridar «Joel Robinat, box 3 ». Es van aixecar dirigint-se, també en silenci, al box indicat.

Bon dia, soc el doctor Meñique, quin és el problema?

La Roser i el Joel en escoltar aquell nom es van adonar de seguida. El destí els tenia preparada una jugada mestra, el doctor que tractaria el problema del dit, ja no tan petit, del Joel era el doctor Meñique.

Doctor, el meu dit petit medeix vuit centímetres i cada dia creix cincuanta mil.límetres -va dir el Joel mentre desembolicava la jaqueta, per deixar a la vista la seva mà-

Em permet? -el doctor, sense fer cap gest que deixés entreveure sorpresa, ni per la increíble dolencia, ni per la no menys increíble ironía de la situació, va agafar aquell dit tan llarg, el va mirar i va dir amb tota parsimònia- Tranquils no és res, ara mateix fem una recepta i en dues setmanes tot tornarà al seu lloc. Això sí, si la setmana que ve ficant-se el dit petit al nas pot rascar-se el cervell per dintre no dubtin a venir un altre cop.

Es van mirar incrèduls, aquella frase el Joel l'havia dit i la Roser l'havia sentit feia només unes hores.


Comentaris

  • Entra en "bucle?"[Ofensiu]
    dacar | 27-04-2004 | Valoració: 8

    Saps atrapar l'atenció del lector ràpidament. I quan et preguntes cap on deriva la paranoia, obres un bucle al final, que pot donar molt joc en una segona part. T'animo a seguir.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: