Déu beu bourbon I

Crec que em buscaves.

Qui em parlava, tenia l'aspecte d'un yuppie triomfador, fart de fer calés trepitjant gent per on passés, que aquella tarda, com jo, havia decidit no anar a la feina i prendre una copa a una terrassa del port, mirant el mar. De fet, el seu posat li donava una aura de sempre saber el que s'ha de fer, si més no, fer creure els altres que sap el que s'ha de fer.

-Perdona, però em sembla que t'equivoques. No se qui ets, així que dubto molt que et busqués.

-No, no m'estic equivocant, tu et dius Damià -, em va dir. "Doncs em coneix", vaig pensar - I darrerament vols respostes a les teves preguntes, per això he vingut -va dir mentre enretirava amb una mà una cadira i seia al meu costat.

-Mira, - vaig dir - no tinc el cos per bromes, avui he tingut un matí dur i no tinc gaires ganes de parlar amb ningú, així que si fas el favor d'aixecar-te i marxar, t'ho agraïria - el meu to era seriós, aquell era el meu desig i volia deixar-ho clar.

Em va mirar directament als ulls, amb aquell somriure indefinit i intrigant, al mateix temps que demanava dos bourbons al cambrer.

-Escolta'm be, això que ara diré potser et semblarà una bogeria -el cambrer s'apropava amb les begudes-. Damià, soc Déu Nostro Senyor -es va fer el silenci.

Allò era massa, si tenia esperances de que un dels bourbons fos per mi, ja havien marxat, els dos se'ls beuria ell. Aquell "tio" deia que era Déu, evidentment, o acabava de fugir de Sant Boi, o es prenia les copes per parelles.

De sobte, tenia el cambrer al meu costat, mirant-me directament va deixar un bourbon al meu davant i l'altre el va servir, amb una reverència i sense perdre'm de vista, al meu nou amic, i veient la meva cara de por va dir: "Fes cas Damià, ell es Déu Nostro Senyor".

-Però, a veure… -vaig fer conscientment un silenci- això es un bar, o potser m'he equivocat i sóc al manicomi, i per cert ara em diràs que tu ets Sant Pere, oi? -quan anava a respondre'm el yuppie va aixecar la mà fent-lo callar i em va contestar.

-No, Sant Pere no -va dir, i girant-se cap a ell i amb tota la ironia del món, va afegir- és Judes, el traïdor, en el fons em queia bé, i l'he recuperat per fer-me aquestes feinetes de servitut a canvi de no enviar-lo amb Satanàs. Per cert, i en confiança, et dirè que tot el que diuen respecte a les nostres relacions son invents dels capellans retrògrads, "Sati" i jo som íntims, sempre que puc vaig a les seves festes que són moltes, però en Judes apart de venut es un avorrit de collons i no l'agraden gaire els « afters ». A tu t'agraden? Podriem anar junts un dia que et vingui bé?.

No podia negar-ho, em seduïa la idea d'anar, amb Déu, a un "after" propietat de Satanàs, però ja no tinc ni l'edat ni les ganes, a més la meva decisió d'abandonar la feina i amb els calers que havia estalviat, marxar al temple Xao Lin més proper per convertir-me en monjo budista era ferma, justament tenia previst informar al meu cap de la meva decisió una vegada passés el cap de setmana, inclús ja tenia alguns tríptics de viatges a la Xina i al Tibet, però no vaig obrir boca, no pensessin que el que estava boig era jo.

- Et vindria bé sortir una mica- va continuar- a més podries coneixer a Buda, ell hi va molt sovint, de fet, som col.legues tant en el tema professional com en el personal. Un personatge curiós el teu nou ídol, ara li ha donat per perdre pes, després de tants anys s'està tornant "coqueto"-la meva cara era un poema, com sabia aquell home el que pensava i el que és pitjor, perquè aquell cambrer escanyolit no marxava del meu costat-. No posis aquesta cara, ja t'he dit que sóc Déu, i com bé saps Déu ho sap tot -i va afegir - si no haguessis fet tantes "campanes" a classe, ho sabries.

Un somni no era, d'això estava absolutament segur, el que em passava era totalment real, de totes maneres, em vaig apropar el got de bourbon a la boca per veure si la cremor que et deixa a la gola em feia retornar a la realitat. Però, per més que el tràngol va ser d'una mida important i l'estòmac va colpejar contra l'esòfac quan va entrar la catarata de licor, res havia canviat, volgués o no, la meva realitat immediata, surrealista o no, era aquella, i com no sabia si aquells dos tipus eren perillosos vaig decidir continuar amb aquella estúpida conversa per mirar de trobar-li el sentit a que aquell home sabés de les meves intencions de convertir-me al budisme o, si havia fet "campanes" a l'escola. A més, i des del meu punt de vista, era de molt mal gust que algú es presentés com Déu, vestit amb pantalons d'Armani, samarreta Custo, unes xancles d'estiu de Lotusse i un rellotge Movado, fumant-se una cigarreta darrera l'altra mentre xerrava i bebia Jack Daniels amb un desconegut, o no, mentre el món que se suposava haviat creat cada dia s'ensorrava més.

-Està bé, ara són les cinc de la tarda -els meus ulls es van fixar directament en els seus- et dono fins a les nou de la nit perquè em demostris que ets qui dius, i si ho aconsegueixes, et juro per el teu nom -un somriure de mofa es va dibuixar al seu rostre- que et diré què vull de tu, i per què et buscava..

-Així m'agrada -em va clucar un ull- que li posis dos collons al tema -es va girar cap a Judes, i va cridar- "Venut" porta el cotxe que marxem, -i tornant-se cap a mi i amb un riure maliciós, va afegir-. M'agrada recordar-li, de tant en tant, el que va fer amb el meu fill, així estic segur que el seu penediment farà que continuï arrossegant-se com un gos.

No puc negar-ho, aquella barreja entre crueltat, cinisme i despotisme de que feia gala, em despertava una curiositat que no coneixia. Mentre em distreia en els meus pensaments i apurava el bourbon va arribar una limousine digna de qualsevol emir àrab, es va aixecar mentre el traïdor , que també era el xòfer, li obria la porta i amb un gest de la mà m'oferia seient al seu costat.

Em va mirar d'una manera burlesca, com un adolescent que sap que farà una malifeta i va sentenciar: "Judes! Posa rumb a Evil's House, primera parada de la nostra festa"...