Els fills de la nit, capitol 1

La tieta Catherine ens va venir a buscar després d'un quart d'hora. éren tan semblants amb la seva filla que sovint em feien pensar en les "Barbies" amb que jugava de petita. Mare i filla éren pràcticament iguals, amb el mateix pentinat i la mateixa manera de fer les coses. La meva tieta em va mirar carinyosament.
- Hola, Isabelette.-em va saludar, passigant-me la galta com sempre feia. Sincerament, jo odiava que em digués d'aquella forma tan cursi, però no podia lluitar contra les ganes que tenia la Catherine de transformar-me en una Ashley 2. Quina ràbia!
- No et fagis la simpatica amb la nena Cathie, i portens a l'aeroport.-la va renyar el pare, mirant-la amb paciència.
- Si home!
Jo i l'Ashley estavem fent un intercanvi d'estudis, ella venia a passar uns mesos a França i jo me'n anava a Canadà, on ella vivia. A mi em semblava força estrany, però en fi, aixì ho volia el nostre institut. L'avió de la meva cosina havia arribat feia vàries hores, i segurament jo arribaria tart al meu a causa de l'avería del cotxe.
- Què vol dir "Si home"?-va exclamar el pare, perdent la calma.
- Doncs que jo no torno a l'aeroport! us porto a casa i després porteu el cotxe al mecànic!-va finalitzar la tieta, horroritxada en veure que els cabells se li encrespaven a causa de la pluja.
- Maleeixo l'hora en que la meva mare et va parir!-va cridar el pare, enfadat, i la Catherine es va escandalitzar. Jo vaig riure la poca cura que tenia en Pierre Lafayette en dir les coses i vaig pujar al cotxe luxós de la Catherine Barbie Lafayette.
- Ui, Isabelle, portes els cabells fatal!-va exclamar l'Ashley Barbie Jhones. Jo vaig somriure i em vaig encongir d'espatlles, m'inportava ben poc.
La tieta va conduir fins a Rius, on jo i els pares vivíem. les cases éren concentrades a cada costat de la carretera pricipal. La majoría de cases éren d'una sola planta, tot i que éren llargues i amples. Totes teníen un jardí i garatje.
Vaig asseurem al llit i vaig oensar mentre el pare trucava al mecánic.
- Has perdut l'avió.-em va informar l'Ashley, mirant-se el rellotje.
- Ja...
no vam dir res més durant una bona estona, fins que la cosina va trencar el gel:
- La mare et cuidará molt bé.
- Com? però si la tieta es queda aquí!
- No, al final torna al Québec amb tu.-va comentar l'Ashley, encongint-se d'espatlles.-aixì viurás amb els meus pares i jo amb els teus, no?
- Sí...-vaig murmurar jo, ressignada. El pare de l'Ashley era un jove empresari, condemnat a aguant-la a ella i a la seva esposa. No s'asemblaven en res, i ell i jo teníem molt bona relació.
- Si no et fa res treuré aquestes figuretes.-em va dir de sobte l'Ashley. Jo vaig mirar al meu voltant; la meva habitació era pintada de color blanc, i tenia moltes estanteries amb figuretes de fullets, bruixes i coses per l'estil, tot i que la majoría éren llops udolant. M'encantaven aquells animals i tot el que estigués relacionat amb la nit. La lluna, els mussols... en canvi, a l'Ashley li repugnaven.
- Com vulguis.
Ella va somriure satisfeta i jo vaig mirar per la finestra, observant les petites gotes de pluja que relliscaven al vidre.
Sería divertida, la meva estada a Canadà? viuria alguna cosa emocionant, o em limitaria a estar-me a casa fent deures i preparant examens per al meu provisional institut?
Sembla mentira com el destí et reserva coses inimaginables, i un dia, sense avisar, te les trobes.