Els estrats socials de la vida d'adolescent [ I ] Ser: "LA CHUNGA" (Poder)

L'Eva es va mirar al mirall. Duïa uns pantalons de lycra foscos i una samarreta lila amb lletres daurades, les corbes del seu cos perfectament definides i les arracades de cercle més grans de la botiga, una jaqueta/anorac amb una immensa caputxa de pèls i un rostre satinat pel maquillatge. En el món on vivia això era un símbol de poder
Va somriure al mirall i picà l'ullet, aquesta era la imatge que volia mostrar. Tenia tot allò que una adolescent podria desitjar, un cabell negre i llis, uns ulls grans i atmetllats, una boca molsuda i perfilada, el nas petitó ... "sisters", tatas, "primikas" i enemigues, germans, tetes, "amanteh's" i algún ex... tenia qui li besés els peus en moments de decaiguda i peons als quals sacrificar per a aconseguir el que volgués; una parella amb la que provar allò que estava en la boca de tots, a la qui besar a la porta del col·legi, i amb la que aconseguir ser l'enveja de qui no apreciava, un paquet de tabac sempre a la butxaca amb el que demostrar de quina pasta estava feta i amb qui es movia pel món...Podia clavar la mirada, riures d'algú o fer gestos obscens sense preocupar-se, tenia els vuit cincs aconseguits i, per tant un curs menys assegurat, la hipocresia reflectida en el seu somriure, la prepotència entre les pestanyes i la lascivia a la llengua, seduïa fins al punt just, es movia entre les mans dels altres per aconseguir tenir als seus peus a qui necessités, era la nina de molts...assolible per a molt pocs.
L' Eva va saber amb qui relacionar-se per a posseir el bàcul que li permetria ser respectada. Però no sempre havia estat així. Ella també havia sigut la delegada de classe, l'encarregada dels guixos, havia quedat per a anar al cinema amb les companyes de classe, s'havia possat vermella davant de la lloança d'un professor...Però de tot això ja fa molt temps. I ara, asseguda a l'escala, contempla com part de les seves companyes entren a classe. No són "superstars" però són felices, no queden amb qui ho fa ella, però queden, no tenen un xicot com ella que l'aixeca agafant-la de la cintura i l'estreny contra ell, però si es posen vermelles amb facilitat i s'escriuen cartes d'amor i notes a classe, no tenen una figura com ella i algunes ni tan sols presumeixen d'aquesta però es veuen maques amb un jersei que les afavoreixi, no van vendre la seva infància al carrer, van regalar un trosset d'aquesta a cadascún dels seus veritables amics. Eva es mira al mirall; i plora, i la seva pell satinada desapareix, i el contorn dels seus ulls es difumina i la seva roba es taca i les seves arracades empetiteixen i es banya en les llàgrimes de l'autocompasió, de la culpa i del que un dia va ser poder, en un món d'estrats socials on els mateixos adolescents imposen una dictadura.