Ella

Els llums ja s'han apagat. Tothom dorm. El silenci regna en la llarga nit. Només el só dels cotxes trenca aquesta tranquil·litat. De tant en tant una sirena t'avisa de que ets fràgil. Saps que no tornarà.

Et costa de creure però és així. Mai més al teu costat. Mai més. T'encens un cigar amb el que s'està consumint al cendrer i mires la dansa del fum, impassible davant el dolor que sents i que has sentit.

Mires el rellotge i veus que ja és molt tard però la son costa molt de venir últimament. Els tranquil·lizants que et va receptar el doctor descansen feliçment al costat de les altres drogues que mai et prendràs. Mai més. Com ressonen les paraules al teu cap! No les pots fer fugir.

T'aferres al seu record. Saps que la imatge que tens d'ella aviat es tornarà boirosa i llunyana i potser per això l'estrenys fortament. Sempre queden les fotografies però res és tan viu com la imatge que tens al cap. Si rebusques profundament dins els teus records, encara pots olorar els seus cabells, i sentir el seu riure, i el tacte de la pell, suau, fina, jove. I recordes com et mirava? Amb aquells ullets d'enamorada, com si fossis l'únic home del món, com si res més importés. Ella i tu, ningú més.