Un breu instant

Últimament no trobava gaire sentit a la seva vida. Res la motivava, ja no s'emocionava, res l'importava. Estava sola. Havia perdut amics, la seva autoestima i el seu primer amor, el noi amb el que podia dir que havia sortit de veritat, també. Allò l'impactà molt i fou la causa de que s'ensorrés profundament. Quan estava amb ell vivia en una vida lluny de tot. Ara havia caigut de l'alta torre del seu princep blau i sense ell, no li quedava res. Mai s'havia imaginat que això pogués passar.

Es conegueren una tarda carregosa d'estiu en una terrassa d'un bar qualsevol. Ella s'intentava fer una cua amb els seus cabells curts que l'hi molestaven a la nuca i ell estava esperant els seus amics. Ara tampoc bé al cas com es varen coneixer ja que va ser típicament normal: noms, dos petons i aquella absurda conversa en la que dius coses de les quals després te'n penedeixes. Més tard es trobaren a la discoteca, segons ella casualitat, segons ell li havia sortit el plà. Ballaren, parlaren i es feren el petò d'acomiadament. Durant la nit, cap dels dos dormí pensant en l'altre. Havia estat allò que se'n diu amor a primera vista. L'endemà es tornaren a trobar i veieren que estaven molt bè tots dos junts. Es sorprenien quan veien que coincidien en alguna opinió i reien al sentir-se tan feliços. Aixì començà una relació envejada per molts. Les amigues d'ella se n'apartaren, potser per gelosia, potser per menyspreu. Les males veus feren correr rumors fàcils de creure i d'escampar. D'aquells que només cal dir no ho diguis a ningú pq al cap de cinc minuts te'l vingui a explicar algú altre, a més a més capgirat. Però ells no feien cabal a res. Només ells sabien la veritat del que s'esdevenia a la seva relació i això era l'important.

Però la tragedia sempre truca a totes les portes, ningú se n'escapa. Una nit, a les quatre de la matinada ell moria a l'hospital al costat dels plors descontrolats d'ella.

En una altre sala, un conductor a qui ja li havia passat l'embrigadesa, rebia tractament psicològic.